La frustración

La frustració

25.9.2012

 

Quan parlem de nens petits i fins i tot de bebès, tot sovint surt la paraula frustració. Hi ha qui opina que els nens s’han d’acostumar a la frustració de ben petits, perquè així l’assumiran com una cosa més natural… i per això moltes vegades no s’atenen les necessitats més primàries dels bebès, de contacte, d’escalf, de companyia, de fusió, en definitiva. Hi ha qui sí que les atén però un bon dia considera que aquell nen ja està preparat per començar a viure frustracions i aleshores és com si s’hagués d’adonar que la vida és dura i que més val que ho sàpiga des de ben d’hora. Hi ha qui no vol que un fill es frustri mai i fa l’impossible perquè el nen no plori, perquè no s’enfadi, perquè no rabiï i intenten que allò que “no podia ser”, sigui. I després hi ha els termes mitjos, i els qui naveguen intentant no equivocar-se gaire.

 

Sobre aquest tema de la frustració últimament hi he estat pensant moltíssim. Perquè m’he adonat que moltes vegades els adults no vivim gens bé les frustracions dels nostres fills. És a dir, entenem que allò que volen no pot ser, però quan ens expressa la seva disconformitat, ens irritem, ens sentim culpables, o ferits, i només volem que aquell període de frustració s’acabi ben de pressa.

 

I faig la pregunta que faig sovint en aquest blog: I nosaltres, com ho vivim? Com vivim la frustració? Què fem quan a la feina no podem fer allò que ens agradaria o no ens permeten tirar endavant coses que creiem que caldria fer? Què fem quan en la nostra vida familiar i més personal a vegades tenim un revés, un “doncs això no pot ser”? Perquè igual que els nens, hi ha qui s’enfada només un moment i tira endavant, o hi ha qui es queda enganxat a allò que potser considera una injustícia i s’hi manté aferrat dies, setmanes, mesos i a vegades fins i tot anys.

 

L’altre dia em vaig adonar que jo no duc ve la frustració. Em costa que les coses no siguin com jo vull i sobretot, em costa tolerar la frustració de la Laia. Em vaig adonar que ella la duu malament perquè crec que sóc jo que no permeto que es “frustri en pau”. Sí, sí… Perquè quan s’enfada i s’indigna com si li estiguéssim fent la cosa més terrible del món, jo vull que li passi, i que estigui contenta, i que no cridi, i sobretot, que entengui que allò no pot ser. Com que m’oposo inconscientment a la seva frustració, ella encara la porta pitjor. I la prova d’això va ser que un cop vaig haver fet tot aquest conflicte conscient, hi va haver un canvi important: ella volia menjar galetes just abans de dinar. Li vaig dir que no, que dinaríem de seguida. Es va indignar i m’ho va fer saber amb plors i crits però jo, lluny d’oposar-me al que estava passant en aquell moment, vaig acceptar-ho. Vaig permetre que s’enfadés i alhora em vaig mantenir ferma en el que creia. Va plorar tres minuts.

 

No li vaig dir coses com “va, prou, no veus que no pot ser?” o “Cal que t’enfadis d’aquesta manera?” o “ja n’hi ha prou, home!”. Sinó que la meva actitud interna va ser la de “em sap greu, accepto que no hi estiguis d’acord, però no hi ha galeta”. Com he dit, va plorar 3 minuts. I va canviar el xip, es va acabar la frustració. És un petit exemple, però he notat, en general, que hi ha hagut un canvi important. Jo m’he posicionat des d’un altre “lloc” i a ella se li ha posat la mar de bé. La sensació de “la mare i el pare posen els límits i jo em puc expressar si no m’agraden, però en el fons, tot està bé”, o almenys jo sento alguna cosa així… Em sap greu no haver-me’n adonat abans, però diuen que mai és tard.

 

Potser a partir d’ara també duré millor les meves, de frutracions… n’estic segura! I vosaltres, com les porteu? Feu els impossibles perquè no es frustrin? Moveu cel i terra perquè el que volen pugui ser? Com us sentiu quan noteu la seva frustració? Hi patiu?

 


 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats