Profundidad

La importància d'aprendre a separar

15.11.2011

Aprendre a separar no és fàcil, sobretot quan estem parlant del nostre món emocional i a vegades, inconscient. Separar el gra de la palla segur que ha de ser molt menys complicat però en tots dos casos, separar és necessari, útil i dóna fruits. Amb la maternitat i la paternitat, durant molt de temps, hi ha dos móns que es confonen; l’ara i l’aquí, (és a dir, el moment present), i tot el que ja hem viscut. Normalment, es tracta del que ja hem viscut quan érem nosaltres el que era dins la panxa, o el que tenia 2 mesos, o el que acabava de fer un any i mig. La frontera entre el conscient, el món racional, i l’inconscient es difumina i aleshores se’ns barregen els dos móns sense que siguem capaces, a vegades, de veure quin món predomina a cada moment. Però potser amb exemples es veurà més clar això que vull dir.

Imaginem que estem embarassades i sentim una soledat profunda i dolorosa, estem tristes com no n’havíem estat mai i a més a més, no entenem el per què, perquè justament ara, no estem mai soles, el company ens dóna més suport que mai, desitjàvem aquest fill i ens pensàvem que seríem felices. En l’ara i l’aquí, el moment present tot està bé i no hi ha res que ens faci sentir aquesta tristesa, però en el nostre món intern ja hem viscut aquesta soledat profunda, potser quan érem nosaltres les de dins la panxa; motius? Doncs potser perquè no érem buscades i desitjades, potser perquè la nostra mare se sentia deprimida i sola… O també pot passar que parim i resulta que va tot bé però en el moment que aquell bebè comença a plorar se’ns desperta un dolor terrible i no ho podem suportar; no podem suportar que plori a la nit, o quan es fa fosc i ens reclami contacte i consol. En l’ara i l’aquí és absolutament normal que un bebè acabat de néixer plori i reclami tot això. Però en el món intern de la mare que esdevenim resulta que hi ha el record inconscient d’una nena (nosaltres) que vam plorar molt al bressol sense que ningú hi acudís per consolar-nos. No tenim el record integrat d’acollida i ens costa horrors a nosaltres acollir al nostre fill.

Quan tot això es barreja, quan no podem destriar què forma part de la realitat present i què del nostre passat més remot, es fa molt difícil criar a un fill. Perquè ens desesperem i ens jutgem pensant que devem estar boges per no poder-ho fer bé, o que som males mares, o que no sabem donar al nostre fill el que ens demana i què fem? Doncs sovint recórrer a allò que pugui fer desaparèixer el símptoma sense anar a l’arrel. O busquem l’arrel en el comportament del nen/a que reclama i no on l’hauríem de buscar, és a dir; en nosaltres. Mai havia pensat que fos tan important conèixer-se a un mateix com des que sóc mare. I conèixer-se vol dir a vegades odiar-se per com s’és i enfonsar-se en aquells fangars de sentiments que t’hi deixen clavada i envoltada de ràbia, dolor, patiment o la soledat més infinita. Fangars d’on no pots sortir sense ajuda, sense algú que hi posi perspectiva i et digui; “és per aquí… veus aquest fangar? Això també ets tu. Aquest fangar et permetrà entendre molt millor què passa quan cries, què se’t desperta… i ho trobaràs aquí!”

Quan ho veig tot negre, quan no sé cap a on tirar, quan em sento sola i desamparada, quan m’enyoro sense sentit, quan ploraria sense motiu, quan crec que tot és una merda… em calço les bótes i baixo al fons de tot, allà on m’esperen aquelles tones de fang i m’hi enfonso. Perquè sé que tot ve d’allà, perquè aquí, en el present, tot està bé; sóc feliç, tinc una filla fantàstica i un company excepcional que m’acompanya i em recolza amb tot i en tot moment; tinc feina, una casa, una família que m’estima, uns amics que no es poden pagar amb diners… per tant, sé que se m’està barrejant alguna cosa. I aleshores m’enfonso i començo a destriar el gra de la palla per entendre’m millor i per perdonar-me per sentir-me així a vegades. Quan pujo a la superfície i torno, recupero la perspectiva perduda i ja tinc la clau, ja sé què passa. I quan sé què passa, aleshores, sóc més feliç, més mare, més sàvia, més completa,… i allò que em preocupava o m’impedia gaudir del moment present simplement, desapareix.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats