Els matins

21.11.2011

Laia,

els matins amb tu són fantàstics. Amb això no vull dir que les tardes o les nits no ho siguin també, però els matins són especials. Recordo quan eres un bebè d’un mes i mig que és quan el teu pare va tornar a treballar… em sabia tan greu que no pogués veure’t al matí! Perquè quan et despertaves (sempre tard, que ets una mussol!) t’encantava fer “mandres”, i estar juntes al llit, i fer-me aquelles rialles encara noves, acabades d’estrenar. M’encantava mirar-te. No fer gran cosa més que mirar-te i estar. Era com si el temps s’aturés i jo hagués adquirit una nova capacitat; la d’admirar-te un minut darrera l’altre sense caldre’m res més que ser allà per ser feliç. El teu pare esperava els diumenges i els dilluns al matí amb candeletes perquè aleshores ell també podia gaudir d’aquestes estones màgiques amb tu. Perquè al matí estaves descansada, estaves pletòrica, estaves riallera i relaxada, i només de mirar-te, tot se’ns encomanava.

Ara, que tens dos anys i 3 mesos, també els matins són la meva part preferida del dia amb tu. Hi ha dies que et sento saltar del llit i venir corrents dient “m’he depetaaat!”, però d’altres dius: “mama! Véns?” i quan arribo al teu costat i et dic bon dia em dius: “fem mandres?!”, i això, a casa nostra, vol dir estirar-nos, fer-nos mimos, explicar-nos si hem dormit bé i què hem somiat. També vol dir recordar alguna cosa xula que hagi passat el dia abans i explicar també què ens toca aquell dia; a qui veurem, què farem. Molts dies tenim la sort que et lleves més d’hora, quan el teu pare encara hi és, i això ho podem compartir els tres… i llavors ja és la bomba! Si hagués de dir quina és l’estona del dia amb més amor diria, “els matins” perquè hi ha amor en cada mirada, en cada carícia per posar-te bé els cabells, en cada gest que fem d’aquestes nostres “mandres”.

I intentem assaborir-ho molt, saps per què? Perquè l’any que ve començaràs l’escola i hi haurem de ser a una hora determinada i potser haurem de córrer més del que ens agradaria. Potser no hi haurà el temps per prendre’ns-ho tot amb la calma com fem ara i ja ho sé que és una llàstima, però és així. Ens haurem de conformar amb els dissabtes i els diumenges que segur que esperarem amb candeletes i haurem de robar “madres” fugaces de bon matí entre setmana.

Per això, quan algú m’explica que “al meu fill no el deixem pujar al nostre llit perquè no s’hi acostumi” em sap greu pel nen/a, però també pels pares, perquè no saben el que es perden. No poder-se estirar en un llit gran tots tres, o tots quatre si hi ha germans, o tots cinc! i començar el dia a poc a poc, encara amb lleganyes als ulls, és un bàlsam per l’ànima. És omplir-se els fills dels pares, però també nosaltres d’ells… ja arribarà el dia que no voldran fer-ho perquè s’hauran fet grans. Per això, per tot això, ara gaudeixo com mai dels matins, d’aquesta estona màgica que em regales cada dia i amb la qual nodrim el nostre vincle; el teu amb mi, el teu amb el pare, i el de tots tres com a família.

Tan de bo quan siguis gran i pensis en la teva infantesa, et vinguin flaixos d’aquests matins tan nostres i recordis que eres feliç.