Hermanas

La Laia i tu

24.9.3013

 

El dia que vam explicar a la teva germana que eres dins la meva panxa va semblar contenta, però no va parlar gaire de tu. Nosaltres vam decidir que en parlaríem només si ella ho feia perquè no volíem atabalar-la, encara faltaven gairebé 9 mesos d’embaràs, o sigui que no hi havia pressa. Cadascú va assimilant les notícies a la seva manera, i volíem respectar el seu ritme. Érem de vacances i al cap de poc va arribar un dia que va començar a estar excessivament demandant. Sospitosament demandant. “Mama, mira’m, mama, mama, mama, mira’m, papa, papa, papa, papa”, constantment. Jo estava molt cansada, aquell cansament que ja et vaig explicar, i tanta demanda m’era difícil de sostenir. Però ho feia. Com podia, però ho feia.

 

L’endemà, a la demanda se li va afegir exigència. Donava ordres a tort i a dret i al cap d’unes hores amb el teu pare ens vam adonar que alguna cosa passava. Estava enfadada, era evident. Com que rebutjava cap mena de moment “íntim” per parlar, vam anar fent, aguantant el dia com vam poder. A la nit, quan la posava a dormir i estàvem les dues estirades al llit li vaig dir “Laia, avui t’he notat enfadada… Que té alguna cosa a veure amb el bebè que hi ha a la meva panxa?” i de sobte, sense dir res, va començar a plorar com una magdalena. No podia ni parlar. Només plorava i plorava amb un sentiment que trencava l’ànima. En el clímax del plor va deixar anar un “ÉS QUE QUAN NEIXI JA MAI MÉS EM FAREU CAS!!!” i aleshores sí que plorava fort!

 

Voilà. La vaig acompanyar, abraçada i gairebé sense dir res. Només algun “Ja t’entenc, amor meu. Treu-ho… plora tant com necessitis… sóc aquí…”. A poc a poc es va anar calmant i només es deixaven sentir aquells sanglots de quan has plorat amb totes les teves forces. Aleshores vam començar a parlar. Li vaig explicar que mai deixaríem d’estimar-la, al contrari, cada dia l’estimàvem més i això no canviaria per res del món. Que podíem estimar més d’una persona, més d’un fill, de la mateixa manera que ella em pot estimar a mi, i també al seu pare, i als seus 8 avis, etc. Que entenia que tingués por, que jo a estones també en tenia. Que era tot incert, i que no sabíem com seria això de ser quatre…

 

Aleshores va entrar el teu pare i el vam posar al corrent de tot el que havíem parlat. Vam estar tots tres estirats al llit una bona estona xerrant del que sentíem, de com podria ser això de tenir un bebè… i a ella li va anar canviant la cara i el to de veu. Va passar de la desconfiança a l’alegria.

 

Va connectar amb tu, ho vaig sentir, i va connectar amb l’esperança, amb la confiança de creure que seria bo per tots. Es va adormir contenta i feliç i l’endemà, només llevar-se em va dir bon dia, em va aixecar la samarreta i em va fer un petó a la panxa. El primer petó a tu. Així, sense dir res.

 

Va ser tan maco… Tinc tan bon record d’aquella nit i d’aquell matí… I com per art de màgia, es van acabar les exigències, el mal humor, les demandes continuades i excessives… i va tornar a ser la Laia feliç i confiada de sempre. D’això ara ja en fa moltes setmanes i evidentment que tot ha anat canviant. A millor. Parlem de tu obertament, no només nosaltres sinó també ella. Quan la poso a dormir i som al llit explicant el conte, ella m’acaricia la panxa. Et diu coses a través del melic perquè està segura de què la sents i de què la veus. Diu que al melic hi tinc un forat i és justament per on tu la mires. Quan anem amb cotxe et crida i et diu: “Mira bebè, allà hi ha una vaca!”, o comença a imaginar-se com serà tenir-te. Molt sovint no ve a tomb i salta amb un “haurem de vigilar a la banyera, que no es faci mal” o un “això ell no ho podrà menjar, perquè es podria ennuegar” o “aquesta joguina ja no la faig servir, la guardem per quan el bebè sigui més gran”… Et té tan present que quan hi penso m’emociono. Parla amb tu amb una naturalitat que em meravella. M’alegro tant d’haver-li dit només saber-ho… perquè aquests mesos estan sent meravellosos al vostre costat. Quin regal! Tenir-vos i veure com us aneu relacionant des de l’inici…

 

Mai vam voler-vos seguits. Volíem que la Laia fos gran per molts motius: jo no sentia l’energia necessària per tenir-te quan ella encara tenia un, dos o gairebé tres anys. Jo necessitava recuperar la meva vida en totes les seves facetes abans de tornar-me a ficar en el capoll i tornar-me altre cop només mare. A més, encara la vèiem petita i no me la imaginava compartint-me amb un bebè. Però també volíem que ella pogués entendre tot el procés, perquè crèiem que potser, només potser, el viuria millor. M’agrada que sigui prou gran com per entendre que estàs venint. M’agrada que tingui les eines en quant a llenguatge i coneixement de les emocions per expressar-nos què sent respecte a tu. Quan té por, quan li entra el cangueli… ara ens ho pot explicar, i junts en parlem, elaborem i posem a lloc. Acceptem les emocions i les deixem anar. Les que ens són agradables i les que no ho són tan. I ella ara, amb 4 anys i 1 mes, té les eines per poder fer tot això amb nosaltres.

 

Et compartim des de la consciència i això és un regal tan enorme, que mai me l’hauria pogut imaginar millor. Està sent tot, molt millor del que mai hagués pensat. Que la Laia en sigui partícep m’emociona i m’ajuda en molts moments a tenir més força, a augmentar la sensació de què tot està bé i és absolutament perfecte tal com és.

 

La Laia t’estima i t’ho diu. Està contenta que hi siguis i alhora, ho viu sense impaciència ni pressa. Viu el present amb tu, com fem també nosaltres dos, els teus pares. Permetem que creixis i mentrestant, anem imaginant, rient, tenint por a estones, i gestant també la idea d’una família de 4. Aquí ja t’hi hem fet espai, no només físic en el meu ventre, sinó també emocional en l’imaginari de nosaltres tres. Ets al meu cor i al meu cap, al cor i al cap del teu pare i també als de la teva germana. I junts gaudim amb tu sense ni tan sols haver-te vist. No és meravellós?

 

Només fa uns mesos que ets aquí dins i tot el que ens has donat fins ara ja és preciós. No puc sinó estar-te eternament agraïda.

 

T’estimo.

 

La teva mare.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.