La mala costum

30.1.2012

El meu company té la mala costum de dir-me que m’estima i jo tinc la mala costum de què m’agradi sentir-ho. El meu company té la mala costum d’abraçar-me i fer-me petons sense pensar si són pocs o si són masses, sense pensar que potser hauria de tallar-se perquè no m’hi malacostumi. Jo tinc la mala costum de què els seus petons i abraçades m’agradin i no vulgui que s’acabin. Tinc la mala costum de sentir que em van bé, que m’ajuden a relaxar-me, que em fan sentir estimada, que em recomforten després d’un dia llarg i esgotador. El meu company té la mala costum de dormir amb mi i jo tinc la mala costum de no cansar-me’n, de voler-hi dormir cada dia i de trobar-lo a faltar si alguna nit és fora de viatge.

La societat en què vivim té la mala costum de pensar que estimar-se i expressar-ho podria perjudicar-nos perquè tothom sap que a vegades, les coses, s’acaben. La societat té la mala costum de voler-se protegir per no patir i aleshores començar a racanejar en qüestions d’amor que és en les que mai hauríem de ser garrepes. La societat (que a hores d’ara té més d’una mancança afectiva i emocional) té la mala costum de dir a molts pares i mares que no es passin gaire en això d’estimar els fills; de mimar-los massa, de ficar-se’ls al llit, de donar-los tants braços com demanin, d’alletar-los, d’acompanyar-los en el plor i en la nit fosca.

Vinculem-nos però tampoc no massa; portem a coll, però tampoc no massa; acompanyem en la nit, però només fins on jo decideixo que és massa; estimem… però que tampoc es noti massa, que si no em diuen que és un mimat i que… el malacostumaré! Us proposo un modest exercici: i si deixem de pensar sempre que els bebès i els nens petits es malacostumen i comencem a pensar que potser som nosaltres els que ens hem malacostumat a donar-nos amb reserves perquè és la manera que tenim de protegir-nos perquè no ens facin mal? I si comencem a pensar que ens hem malacostumat a pensar malament dels bebès i dels nens petits perquè la societat en què vivim i certes corrents en han malacostumat a pensar aixi? I si comencem a pensar que la garreperia en qüestió d’amor als petits sorgeix potser de l’època en què hi havia molta mortalitat infantil i era la manera que tenien de no patir tant quan un fill es moria? I si pensem que aquell temps s’ha acabat i és hora de canviar el paradigma?

A mi no m’ha agradat mai que m’estimessin amb reserves. Com tampoc no m’ha agradat mai que m’estimessin però que no m’ho diguessin mai amb paraules i amb gestos. No m’ha agradat mai que m’acompanyessin només a mitges fins on els altres creien necessari. No m’ha agradat mai dormir sola, ni tampoc, la majoria de vegades, plorar sola.

No m’agrada escoltar, massa sovint, que la mala costum és dels bebès i nens petits i que la culpa que la tinguin, per tant, és dels seus pares. Els humans som animals de costums, sí, és cert. Però quina mania de pensar sempre que les costums que tenen a veure amb l’amor són “males” costums, que són dolentes, que ens perjudiquen i que per tant, és millor evitar-les. Mai hauríem de ser avars a l’hora de donar i rebre amor i molt menys, amb els fills. Us heu preguntat mai què passaria si un dia, de sobte, tots fóssim generosos i sobretot, ho fóssim en qüestions d’amor? No creieu que aquest dia se’ns posaria a tots molt i molt bé? Dir que estimem, escoltar que ens estimen, donar un elogi i saber-los rebre, agraïr i sentir que ens agraeixen, abraçar i ser abraçats,…

I tant hi fa que demà això s’acabi, és igual si demà algú abaixa el teló d’aquesta funció nostra, i sabeu per què? Doncs perquè aquest dia ple d’amor sense reserves i sense culpa, ple d’entrega, d’oxcitocina, de bon rotllo, i de contacte humà sincer i calorós haurà estat, sens dubte, el millor dia de la nostra vida.