Descanso

La migdiada

16.9.2011

La migdiada és aquella col·lega que us acompanyarà durant molts anys de la vostra vida. Els que no teniu fills deveu pensar que parlo de la “vostra” migdiada. Els que sí que en teniu sabeu perfectament que la vostra ha passat a ser circumstancial i que parlo de la “seva”. De la migdiada del vostre o vostres fills, d’aquella estona que us permetrà descansar algun dia, i aprofitar per fer un munt de coses la majoria. I en el “munt de coses” hi entra de tot; des de fer l’amor amb el teu company, a qui fa massa que no toques d’aquesta manera perquè no hi ha hagut ni el temps ni l’espai, des de mirar la tele tranquil·lament, podent escoltar el que hi diuen (detall important). Des de llegir, o posar una rentadora, o passar l’escombra, o enviar uns mails, o connectar-te a Twitter, o plegar roba, o dutxar-te, o aprofitar per pintar-te les ungles sense haver de dir “no ho toquis, no ho toquis!”, o endreçar, o fer una trucada important que havies d’haver fet ja fa 2 dies, o per preparar el sopar i així avances feina, o per estirar-te i intentar dormir pensant “hauria d’aprofitar aquesta estona… fa dos dies que havia d’haver trucat allà, merda!”, o per buscar a Internet informació d’allò que et preocupa o per…

Hi ha tantes coses que es poden fer durant la migdiada d’un fill, tantes, tantes, que només ho saps quan el tens i ho comproves. La migdiada, a banda de ser la vostra companya que us permetrà fer tot el que he dit abans, també s’acabarà, molts dies, fent mestressa i senyora tant de la vostra ment com de les vostres converses. Mai m’hagués imaginat que pensaria CADA DIA en la migdiada. Atenció:

Si s’ha despertat a tal hora penso: “ok, llavors tindrà son a les tal i si dorm el que sol dormir… a la nit, sí, anirà a dormir d’hora” o al contrari, i m’adono que si fa la migdiada massa tard l’haurem cagat i acabarem a les 12 de la nit una jornada massa llarga. O, “carai sí que dorm avui… que estrany” o “Laia, només has dormit mitja hora, aquest vespre no t’aguantaràs!”. És al·lucinant com sempre hi és present, sempre. Però no només en el teu cervell, sinó en el de totes les mares que et trobes. “Hola, guapa, què tal?” “Doncs mira, agobiada perquè aquest no ha volgut dormir i em té fregida perquè està insuportable i ja veuràs, com a les 20h no tingui el sopar a punt, aquest em cau rodó sense sopar!”. O “Ei, què, quedem a les 18h?” “Buf, jo vindré més tard, és que encara em dorm i no compto que es desperti abans…” Vaja, que sempre, sempre, sempre, la migdiada acaba monopolitzant la vida dels pares o les mares. D’acord, no generalitzo; monopolitza la meva.

I no és per menys. Si aquest barrufet que tens vivint amb tu des de fa una temporada no dorm en algun moment del dia, aleshores sí que has llepat perquè no hi ha qui l’aguanti. Es frega els ulls, cau tota l’estona perquè està fet pols, plora per tot, tot és un drama i una tragèdia… i estàs desitjant que algun dia entengui que si dorm una estona no passa res, que el món no desapareixerà (espero!), i que quan es desperti podrà continuar jugant més i més. Però per ells, moltes vegades, dormir és una pèrdua de temps. Quan siguin pares ja veuran que no, us ho asseguro!!! I fan els possibles i més per no abandonar-se al son més profund i estar sempre a l’aguait, no fos cas que mentre ells dormen passés algo guapíssim que no poguessin veure!

Enmig de tot això… JO. Que fa segles que no faig la migdiada, perquè quan ella dorm o no tinc son o he de fer mil i una coses i en canvi, just quan es desperta és aquella estona, quan he acabat de dinar, que m’entra la “morrinya” i que m’estiraria al sofà i jo sí que m’abandonaria a un son profund perquè sé perfectament que per molt que dormi, quan em desperti, el món continuarà igual de xungo com fins ara, o sigui que no em perdré gran cosa. Però no; ella té uns altres plans per mi. O que li vagi a comprar pomes a la seva botigueta, o que vol fer de perruquera i rentar-me el cap (per sort, amb fer-ho veure en té prou!), o que li faci cargols de plastilina,… I quan tanco els ulls un moment i desitjo que ella estigui al meu costat jugant tranquil·leta de seguida em diu: “Mama, desperta!” no fos cas que m’adormís, fins que ho deixo córrer, llenço la tovollola i li dic: “Vull tres pomes, un carbassó i una ceba, senyora botiguera!”, i ella que somriu feliç i corre a servir-me la compra!!!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats