La nit és més fosca quan no hi ets

1 de juliol del 2011

Fa uns dies que tinc una petita angoixa que em ronda… no m’acaba d’atrapar del tot, però em ronda. Em mira de reüll, com si estigués esperant el moment més oportú per saltar-me a la iugular. I com que no tinc ganes que això passi, he decidit mirar-la de ben a prop de la manera que tinc jo d’encarar les meves angoixes que és, damunt del paper.

Torno a treballar, però el que no he dit és que torno a treballar de nit. Òbviament, si treballo de nit, vol dir que no seré a casa i que si la meva filla es desperta, no em trobarà. Hi haurà el seu pare i no ha de ser cap problema, ho sé. És evident que les coses són com són i que si alguna nit es desperta i em troba a faltar o m’enyora, ho haurà de superar, de travessar, acompanyada del seu pare. Tindrà dret a enfadar-se i a encaixar-ho com millor pugui o sàpiga, però jo no puc evitar sentir-me malament. Sé que si un dia, quan arribo al matí, el meu company em diu que a la nit s’ha despertat i ha estat estona plorant, em sabrà molt greu. Perquè la nit és més fosca quan la mare no hi és.

No vull sentir culpa perquè no és culpa meva, però igual que la petita angoixa de què parlava abans, la culpa també em ronda, volant damunt meu per quan tingui la guàrdia baixa saltar-me a sobre. Sé que si un dia, just abans d’anar a treballar, ella, encara desperta, em diu que no marxi, que no vol que marxi, la culpa se’m tirarà al damunt. Marxaré, perquè és el que toca, però us asseguro que no m’ho passaré gens bé i qui sap si ploraré al cotxe. Perquè la nit es fa molt més fosca si no estàs a prop de qui vols estar.

De nit tot es fa més gros, més feixuc. Les preocupacions són més grans, les angoixes més dures i els enyors, més dolorosos. Després, quan es fa clar i comença a sortir el sol, sembla que tot allò ja no era tan greu ni tenia tanta importància. Per això tinc por; d’enyorar-la massa per no ser-hi de nit, o de què ella m’enyori massa per no estar amb ella quan és fosc.

Però la nit també és per dormir, i si pogués escollir, escolliria deixar-la dormint abans de marxar, i que no es despertés fins que jo no torni a ser a casa, de bon matí. Donar-li una mica el pit, i adormir-nos altre cop, ara sí, totes dues. Si pogués escollir, triaria que si es desperta, s’adormi de seguida als braços del seu pare, tranquil·la, sentint-se segura i protegida. Si pogués escollir, demanaria que les hores em passin molt ràpid, treballant a gust, passant-m’ho bé, i tornar contenta a casa, amb la meva família quan surti el sol. Quan veig l’anoixa i la culpa volant a prop meu, m’imagino la meva filla dormint plàcidament tota la nit al costat del seu pare, i em dic que tot anirà bé, que és una nova etapa i que la travessarem, com tantes d’altres. I quan es fa fosc, demano a la lluna que les nits que em toqui treballar, ella faci una mica més de llum del normal, perquè si la Laia es desperta, no trobi la nit tan negra i em senti a prop, molt a prop seu, malgrat trobar-me a quilòmetres de distància. Demano a la vida que la Laia tingui dins seu a tanta mama, que si em necessita em senti a tocar, gairebé acariciant-la, mentre li dic que torno de seguida, que aviat sortirà el sol i dormirem plegades.

El dia que toqui li explicaré, amb les paraules i les frases adequades, què és el que passarà i sé que m’entendrà perfectament. Juntes travessarem aquesta nova separació a les nits i confio plenament que l’amor que ens ha unit des del primer dia ens donarà llum perquè les nostres nits separades siguin molt més clares.