Lactància prolongada

16.11.2011

Em pensava que no tornaria a parlar d’aquest tema. Ja en vaig fer un post no fa gaire i em semblava que amb aquell posava el punt i final a la qüestió de la lactància prolongada. Però no. Perquè com més temps passa, em trobo amb més comentaris despectius o cares plenes de judici quan veuen o els dic que sí, que la meva filla encara mama. Ho sento, però jo no puc dur a sobre totes les declaracions de l’OMS i de les Associacions de Pediatria de mig món que avalen això que fem tantes dones per ensenyar-ho a tot aquell que critiqui això tan nostre que és donar de mamar. I ho sento, però tampoc em vull posar a discutir, ni a convèncer a ningú, ni a justificar-me, que no em fa cap falta.

I en començo a estar farta. En una mateixa setmana han estat una noia i el meu ginecòleg. La noia no va dir cap paraula, cap frase, però ho va dir tot amb la cara. No ho aprovava, era evident. El ginecòleg va parlar amb la cara i amb la boca, i em va dir si no tenia por que la meva filla es tornés una viciosa. “No, no em fa por”, i es va acabar l’agradable conversa.

De debò, tant costa respectar la decisió dels altres? Que li han de donar el pit ells? Que han vist potser alguna actitud de la meva filla que els ha fet pensar que això de prendre encara pit li és perjudicial? La resposta és no, però no ho poden evitar, suposo. I és una llàstima. La Laia només mama entre una i tres vegades al dia i ja veig que el final és a prop (o no, qui sap), però no em dóna la gana que les pressions externes m’espatllin això que és la lactància prolongada. Perquè ara, fer teta, és molt diferent de quan ella tenia 2 mesos. Ara és una altra història… i també és apassionant. A vegades penso que m’agradaria explicar-li a alguna dona africana, o mongola, o d’on sigui que donin el pit molt de temps, les coses que em diuen i que ens diuen a les dones que alletem durant anys. M’agradaria veure les seves cares… perquè estic convençuda que no ho haurien sentit mai i que no trobarien res dolent en fer una cosa que és, simplement, natural.

En serio, és molt pesat criar els nostres fills i sentir que ens jutgen constantment; amb el que fem o deixem de fer. I ara mateix, tal i com estan les coses, amb una crisi que no sabem si en sortirem algun dia, amb un món del revés que si algú el veu des de fora deu plorar de pena, jo diria que cadascú té prou tema a casa, prou teca, prou material, com per treballar-se’l i no haver de ficar-se amb el dels altres. Vaja, és la meva opinió.

O sigui que he decidit que com que no puc dur totes les pàgines de la declaració de l’OMS i les associacions de pediatria a sobre, que al meu bolso no hi caben, faré unes quantes fotocòpies d’aquest text i les duré al costat de l’agenda i quan algú m’engalti alguna frase d’aquelles que fan tanta ràbia, em limitaré a repartir les fulles i a veure si després, es dediquen a mirar cap a una altra banda!