L’auto-cura no és egoista

M’ha costat entendre, de veritat i no teòricament, que cuidar-me no era ser egoista ni mala mare. Que cuidar-me era necessari primer per a mi, i després també per les meves filles.

Aquesta creença tan arrelada que ens fa sentir malament per tenir la necessitat de cuidar-nos, atendre’ns, estimar-nos i tenir-nos en compte… Aquest patriarcat que ens han gravat a foc i que ens impedeix, de vegades encara que ho intentem, sentir-nos bé TAMBÉ quan ens donem un respir, temps o auto-cura.

Per a mi, el que no ens podem permetre és no fer-ho i després, com que estem fatal, abocar tota aquesta frustració, aquest malestar i aquest crit desesperat de “no puc més” als que tenim al voltant, normalment els nostres fills i filles.

Com si en tinguessin alguna culpa, com si fos per ells, que ens impedissin donar-nos el que necessitem… I després, fer pivotar a tota la família al voltant del nostre malhumor i del nostre malestar… Fer sentir als nostres fills com si tinguessin la responsabilitat de fer més feliç a la mare, fer-la sentir més contenta, posar-li-ho tot més fàcil… Això no és just.

No, no en són ells els responsables. És la cultura patriarcal que ens fa sentir culpables passi el que passi, com si no fóssim mai prou… I som nosaltres també, que sovint no desmuntem aquesta creença que tant mal ens fa i ja no pot ser. Canviem el paradigma.

Cuidar-nos és sa i és bo. Ara i sempre. Tant de bo ressoni 🙌