maria-shanina-e26NG9Mv_dQ-unsplash

L'embaràs no és un tràmit

7.3.2012

Ahir, dins d’una botiga, la dependenta li diu a una dona embarassada de 7 mesos: “què, se’t fa pesat, oi?” pressuposant una cosa que qui sap si era certa. Era una dona guapa, alta, amb un gran abric que li tapava gairebé tot el cos. Feia bona cara i la panxa s’intuïa, però no es veia. “Sí, molt pesat” va dir ella. Em va sorprendre aquesta resposta. Per l’aspecte que tenia hagués dit que estava bé i contenta. Va dir que li quedaven dos mesos per parir i que se li feia mooolt llarg. “Però estàs bé?” li va preguntar la dependenta… “Sí, molt bé, però el metge m’ha dit que faci vida tranquil.la”. Em va sobtar que ho expressés com un problema alhora que vaig pensar: “chapeaux pel metge!”. La dependenta, que vaig veure que tenia la idea de l’embaràs com una cosa feixuga, massa llarga i en certa mesura, pesada i no pel pes de la panxa ni de la criatura, va continuar: “és que no agrada haver de parar”. “No, gens”, va contestar la dona embarassada. “Sort que no fas gaire panxa!”, “No? Normal…” “Mira, millor!”. Van ser les últimes frases que van intercanviar abans de dir: “El següent?” i que em toqués a mi.

L’estona després vaig estar reflexionant sobre aquella conversa i no tant pel que havien dit sinó perquè aquelles frases, aquell sentiment de l’embaràs com un tràmit pesat que s’ha de superar per aconseguir el nostre fill, em va semblar que eren força esteses. Entenc que no agradi un embaràs en què et trobes malament i tot són inconvenients i males notícies. Però aquest no era el cas. El que passava i passa en moltes ocasions és que el pes de la panxa, algunes molèsties que sentim com ara mal d’esquena, o tibantors, etc… ens obliguen a anar una mica més a poc a poc. A començar a alentir el ritme. A vegades el senyal és més preocupant com pèrdues a mig embaràs i aleshores cal repòs absolut. Però sigui com sigui, gestar una criatura, fins i tot quan ens trobem perfectament, ens fa anar una mica més a poc a poc. Amb una corba lumbar més pronunciada que de costum, amb les cames més obertes… I ens connecta amb el fet d’anar frenant, alentint el tràfec diari o a vegades, parar-lo del tot.

Fes vida tranquil.la” li va dir el metge, i allò suposava un inconvenient. Si parar, gestar simplement, ens és un problema hem de preguntar-nos per què. El món cada vegada va més ràpid, les persones cada vegada tenim menys temps per parar, reflexionar, descansar, donar al nostre cos el temps que necessita per recuperar-se de l’estrès, o d’un esforç, o d’un trasbals. Anem amunt i avall sense esma de preguntar-nos ni per què. Perquè en el fons, la qüestió és no parar, no parar mai. Perquè parar… potser fa por. Por d’adonar-nos que el que ens trobem un cop parats no ens agrada. Si parem podem sentir, i potser aleshores el que sentim és angoixa, ansietat, tristesa, dolor o soledat. Per això no tenim cap ganes de parar ni tan sols quan estem embarassades, ni tan sols quan ens hi obliga un metge… Perquè a vegades només quan ens aturem ens adonem que NO sabem estar-ne, de quietes. I… què podem fer? Com resolem una cosa que no tenim ni idea de per on començar a resoldre? El més fàcil és, sens dubte, tornar-nos a posar en marxa per no parar, no parar, no parar, no parar….

Mentrestant… dins d’aquell ventre hi ha un bebè que va creixent i que es va omplint de la velocitat i de la calma d’aquella mare. Dels seus ritmes, de la seva escolta o de l’absència d’aquesta, integrant si és benvingut o si en canvi, fa nosa. Sentint que potser hauria de néixer abans perquè és això, a vegades, el que la mare n’espera, perquè té pressa, molta pressa… Integrant que potser no té, ja d’entrada, el permís per estar, simplement, fent l’únic que ha de fer; omplir-se d’aquesta gestació, anar creixent, anar-se preparant pel viatge cap a un món desconegut fins al dia que ell/a decideixi.

I si parem, un moment per dir-li: “estic tranquil·la, et dono el temps i la calma que necessites. Em dono el temps i la calma que necessito jo per gestar-te i per preparar-me per parir-te i criar-te.” I si no podem estar en pau amb la quietud, amb la “vida tranquil·la”, busquem ajuda. Entenguem què ens impedeix gaudir del moment, d’un moment que no es repetirà, que és únic i que molt probablement hem buscat. Potser entenent-ho podrem començar a escoltar-nos i podrem començar a estar presents a cada moment; tant quan hi ha velocitat com quan hi ha calma. És un favor que ens farem a nosaltres però també, evidentment, un favor que estarem fent als nostres fills.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.