Protección

Cap endins: el niu

28.2.2012

L’embaràs ha estat una de les millors èpoques de la meva vida. No només per saber i notar que estava gestant a la nostra filla, sinó perquè és la vegada que m’he sentit més poderosa, vital i en pau. Els primers mesos em vaig trobar molt bé però el cansament extrem que va sorgir del meu cos em reclamava anar al ralentí. Era com si tingués una àncora enorme lligada als peus que me’ls feia més feixucs i em feia notar, d’una manera com no havia notat mai fins aleshores, el terra. Aquest cansament quedava compensat per una son dolça que em venia gairebé a totes hores i que em feia sentir feliç. M’adormia gairebé sense ni adonar-me’n amb un son plàcid, reparador i enriquidor a la vegada. Més d’una vegada he trobat a faltar aquell tipus de son, tan particular de l’embaràs.

Quan feia poc que estava embarassada, molt poc, vam anar uns dies a una casa d’agroturisme. A fora feia fred i jo només tenia ganes d’anar amb roba ampla i estirar-me al sofà, reposar, dormir, llegir i estar amb el meu company. Tenia necessitat de niu. És curiós perquè sempre havia sentit a parlar d’això que fan moltes dones embarassades cap a la recta final d’embaràs, preparar el niu pel seu fill… jo més aviat, en aquell moment, em sentia que el pollet era jo. Que m’havia d’omplir molt d’aquella sensació i d’aquella calma, perquè la Laia pogués instal·lar-se gustosament dins del meu úter. Li donava el temps i el repòs que el cos em reclamava justament perquè ella pogués fer el més important en aquells moments; acomodar-se en el seu niuet a prop de la placenta i nadar i nadar en aquell líquid amniòtic que l’abraçava a tothora.

L’embaràs va anar avançant i al segon trimestre és cert que ja no sentia aquell cansament punyent i tenia més energia i força. Però em van arribar les tibantors a la panxa que tot sovint em feien anar corbada o caminant a poc a poc per mirar de què fes menys mal. No era cada dia però sí que ho recordo com una de les coses que em va fer tornar a alentir el ritme. Però afluixar el ritme no em molestava. Recordo que a la tarda, quan arribava a casa després de treballar, el primer que feia era posar-me còmode, estirar-me al sofà, posar música tranquil.la i acariciar-me la panxa. Sovint m’adormia una estona, no ho podia evitar. És cert que també feia vida social, però tampoc gaire. M’agradava que vingués gent a casa, m’agradava compartir… però tranquil.lament. No tenia ganes d’anar a llocs amb molta gent, molt soroll, molt moviment i revolucions. Volia, necessitava calma.

Recordo que cap al sisè mes vam anar a un casament i era un sopar. A la nit, abans que em duguessin el segon plat jo ja me n’hauria anat a dormir, estava rebentada i després de tant soroll, enrenou, música,… necessitava retrobar-me amb mi i amb la Laia. Necessitava retornar al capoll… Era com si no pogués anar cap enfora… Perquè el que hi havia fora simplement, no m’interessava. Només volia sentir l’embaràs, escoltar-lo, parlar-ne, experimentar un munt de sensacions noves i anar-les integrant. Era conscient de la importància del moment i era com si la resta, tot el que passava més enllà de la vida que s’estava desenvolupant dins del meu ventre, passés a un segon terme, com si m’ho mirés tot amb una certa distància.

Coses que m’haurien preocupat en un altre moment, ja no m’importaven. Situacions que hauria aguantat, tolerat, acceptat,… no tenia cap ganes de viure-les i sí, em vaig allunyar de tot allò que pogués torbar el meu-nostre moment. El moment de fer-me el meu niu i d’ajudar a la Laia a créixer en aquell capoll que, d’alguna manera, compartíem. I m’era igual si era normal o no. Jo ho sentia així i així era feliç. Va ser una sort que ell m’acompanyés en aquesta necessitat d’interiorització, d’anar afluixant i alhora, d’anar-me introduint en la maternitat que tan anhelava. Al niu érem tres. Jo abraçava la Laia i ell m’abraçava a mi i a ella a la vegada.

Era curiós veure’m a mi, que tota la vida havia anat més aviat cap enfora, fent el camí a la inversa. Era curiós veure com l’embaràs em permetia agafar certa perspectiva i començar a prioritzar; què valia la pena i què no. En què valia la pena invertir el meu temps i en què no. En què valia la pena esforçar-me i en què no. Suposo que era, simplement, el preludi del que vindria molt després amb el puerperi. Eren com nou mesos de placidesa per anar preparant un camí apassionant i alhora revelador com és aquesta etapa meravellosa, que a mi em faria tocar el cel i també, a estones, conèixer les meves parts més fosques. Per mi l’embaràs va ser un regal i no només perquè suposés la gestació de la Laia. D’alguna manera, sempre ho he pensat, va ser també la gestació d’una nova manera de veure les coses, d’una nova mirada, i en el fons, d’un nou “jo”.

Per això dic que de nius, n’hi ha de molts tipus. Vam fer un niu físic perquè la Laia pogués cabre-hi, i també vam fer un niu emocional on ella podia anar reposant a cada branca, en cada conversa, en cada visualització de com seria la vida tots tres junts. Però també hi va haver, d’alguna manera, una mena de niu familiar on cada membre vam anar-nos acomodant per poder carregar ben bé les piles, per poder agafar forces i energia, per omplir-nos molt els uns dels altres en aquest moment tan especial, únic i irrepetible, per fer una bona base a partir de la qual construir un futur que seria absolutament diferent del que havíem viscut fins aleshores. Vam fer un niu de tres on vam estimar-nos molt i que ens va permetre, nou mesos després… VOLAR!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.