Les paraules

21.4.2015

 

Divendres va fer 1 any que van donar l’alta a la Lua de la Unitat de Neonatologia on va estar ingressada una setmana just després de néixer. Aquell dia, un dels emocionalment més intensos dels últims temps, em quedarà gravat a la memòria perquè posava punt i final a una setmana que va ser com un infern. Quan, fa un temps, mirava el calendari i veia que s’acostava el mes d’abril sentia dos sentiments contradictoris; per un cantó il.lusió pel primer any de la Lua i per l’altre, certa por del què pogués remoure’s amb tot plegat. No sabia si allò viscut estava païnt, ben assentat o simplement, aparcat. I tots sabem que el primer aniversari d’un fill és intens i remogut.

 

La meva sorpresa va ser que no ho va ser gens. Gens. De fet, va ser més intens el record dels dies previs al part i el dia que va néixer la Lua que no pas el record dels dies posteriors. I no em pensava que passés així… Curiosament, molts dies de la setmana passada ni tan sols recordava què estàvem fent feia un any, ni aquelles hores interminables a neonats. Només el dia 17 vaig dir-li al meu marit “Saps què fèiem ara fa un any?! Érem a neonats!” però va ser l’únic moment en què el meu pensament va tornar a aquella sala. I ho va fer sense tristesa, ni neguit, ni angoixa, ni res de tot això.

 

I em vaig adonar que tot allò ja ha passat. Ha passat de debò.

 

Em vaig adonar que allò va anar-se posant a lloc a partir del setembre, quan ho vaig reviure A FLOR DE PELL, compartint-ho amb tots vosaltres. Em vaig adonar que el procés d’assimilació, comprensió, de plorar-ho, de deixar-ho anar, ja l’havia fet al setembre.

 

És magnífic adonar-me que allò ja ha passat de veritat. Que no m’arrossega, que hi és d’aquella manera en què hi ha les coses passades quan ja no fan mal. Que és una experiència més, un aprenentatge. I que no cou, que no fa patir, que ja no molesta.

 

Perquè quan les coses que han fet molt de mal deixen de fer-ne passa una cosa fantàstica i és que et pots centrar en el present. Ja no cal anar i venir del que va passar fins a on ets. Ja no cal, i aleshores pots, simplement, situar-te en el moment present, en el que ens toca viure ARA, que no és poc i que segur que demana també molt de nosaltres.

 

I quan pots estar present, quan res ja no t’ancla pots centrar-te en les petites coses; assaborir el soroll del gateig damunt del parquet… pentinar amb els dits els cabells d’una nena de 5 anys, mirar-los les mans i veure com creixen, quedar-te encantada veient com riuen, com es persegueixen, com es fan la guitza…

 

O sigui que el que en un principi creia que serien uns dies tristos, no n’han estat gens. M’han servit per prendre més consciència del treball fet i per gaudir dels petits plaers diaris d’una família de 4.

 

Posar paraules al viscut, al sentit, al patit aquells dies de setembre m’ha curat. Posar nom al que vam patir. Nombrar per recol.locar i fer net.

 

Què seria de mi sense les paraules…!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats