Les tetes dormen

21.5.2012

Hi ha dones que després d’alletar a demanda durant molt de temps els seus fills, arriba un dia que senten que volen anar reduint preses i sobretot a la nit. Jo sóc una d’elles. O millor dit, jo fa un any era una d’elles. La Laia tenia 21 mesos i a mi me’n faltava un per reincorporar-me a la feina i en el torn de nit. Això i el fet que jo ja necessitava imperiosament dormir almenys cinc o sis hores seguides van fer que comencés a considerar l’opció de deixar de donar-li el pit a la nit. D’una banda em sabia greu: no volia que s’ho passés malament, però alhora, era necessari fer-ho ja que al cap d’un mes jo hi hauria unes nits a la setmana que seria a la feina.

Quan comences a donar voltes a la idea de destetar i estàs encara en plena fusió emocional amb el teu fill passa allò que ja us he explicat moltes vegades: ells s’enganxen més. Noten que passa alguna cosa, que la mare té necessitat de separar-se o de donar menys el pit i com que se senten insegurs perquè no saben de què caram va la cosa, automàticament mamen molt més, estan més intranquils i tenen molta més necessitat de mama.

Durant dies em vaig preguntar: “què faig?” i més enllà… “com?” Un dia, explicava això mateix a una persona i vaig dir: “és que tinc por que s’ho passi malament…” i de seguida em va contestar: “doncs no ho facis encara. Fins que tu no estiguis segura de què ho podeu fer totes dues, no ho facis perquè no funcionarà. Tu has de confiar en què ella podrà dormir sense mamar i transmetre-li que pot. Si d’entrada ja penses que patirà, fracassareu”. I li vaig fer cas. Em vaig adonar que primer de tot havia de saber si jo realment volia fer aquest canvi i si era que sí, després havia de fer el procés de confiar en què no seria cap daltabaix. Van passar uns dies; un parell de setmanes, diria, fins que tot això es va anar instal.lant en mi.

Un dia em vaig despertar al matí i vaig dir: “avui”. Ho vaig tenir clar. Mentre fèiem mandres al llit li vaig explicar a la Laia que a partir de la pròxima nit li donaria el pit abans d’anar a dormir i quan sortís al sol, però no durant la nit. Li vaig explicar que jo necessitava descansar i que els meus pits també. Que tenia moltes ganes de tornar a dormir seguit i que creia que ella també ho podia fer. Em va escoltar atentament i em va dir que “sí”. No en vam tornar a parlar fins just abans d’anar a dormir. Li vaig dir “ara mama tant com vulguis. Després ens posarem a dormir i no podràs tornar a fer teta fins que no hagi sortit el sol”. Va assentir. Confesso que estava nerviosa però alhora, segura de la decisió que havia pres. A la nit es va despertar, crec que devien ser les tres de la matinada. Va dir “teta” i li vaig dir “te’n recordes que dormen? Com tu i com jo… quan surti el sol” Va gemegar, disconforme, i li vaig dir que ho entenia… van ser dos minuts, si hi va arribar, i es va tornar a adormir. L’endemà jo no m’ho podia creure. La nit següent va passar exactament el mateix però ja no va gemegar i al cap de res tornàvem a dormir totes dues… I ja mai més.

Us pot semblar estrany que ens fos tan fàcil… però estic convençuda que la clau va ser fer front a la decisió que havia pres amb convicció i transmetre-li que totes dues érem capaces de dur-la a terme. Explicar-li bé els motius, de cor, sincerament i dir-li que jo necessitava tornar a dormir seguit. Obrir-me de cor arribant al seu, en una edat, 21 mesos, en què ja estava madura per fer-ho. Als 18 mesos no la veia a punt, als 21 sí.

El meu cas no és un exemple a seguir, perquè cada nen és un món, cada circumstància i cada mare també. Cada història de lactància és única i irrepetible. L’únic que volia amb aquest text és destacar la importància de ser conscients del que sentim les mares: si estem convençudes que no ho superaran, no ho fem perquè no ho podran suportar, i serà un mal tràngol per ells i per nosaltres. Estan fusionats amb els nostres sentiments més íntims… per això és tan important que nosaltres sapiguem quins són per després, actuar en conseqüència.

La nostra història de lactància ha fet aquest cap de setmana 2 anys i 9 mesos. Mama de dia i ara ja només una o dues preses que gaudim totes dues com si haguessin de ser les últimes. Potser per això, ara que fa un any que vam destetar de nit, he volgut recordar-ho. Perquè per mi va ser un procés en què vaig aprendre moltes coses i segur que ella, encara que inconscientment, també.