Mai és tard

Suposem que avui és la primera vegada que em llegiu. Suposem que fa molt poc que esteu interessats en temes de criança i que fins fa res no heu a sentit a parlar de la importància de què els bebès siguin duts a coll, no es deixin plorar sols, de la necessitat de contacte, del pell amb pell… Suposem que en aquella època, quan vau esdevenir pares per primera vegada, ho vau fer com millor vau saber, disposant de poca informació i seguint una mica el patró que us indicaven els que teníeu al voltant, encara que no acabés de ser el que sentíeu. Suposem que vau donar pocs braços i mirada, que no hi vau ser prou… I avui arribeu a A FLOR DE PELL i comenceu a llegir posts i posts que parlen d’una altra cosa que vosaltres no heu experimentat, d’una altra cosa que sembla un altre idioma i el primer que feu és preguntar-vos… si és massa tard… I...

Mai és tard. Mai és tard per posar consciència a tot allò que hem fet i viscut i donar-hi una altra mirada, potser amb més perspectiva, potser amb més amplitud i angle. Mai és tard per tornar a abraçar o per fer-ho per primera vegada si no ho hem fet mai (no és tan estrany: hi ha pares que no abracen mai els seus fills, us ho asseguro). Mai és tard per tornar-los a omplir de petons, per asseure-ns’els a la falda i tocar-los els cabells o dir-los coses precioses ben fluixet a l’orella.

Tan és si el nostre fill ja té 4 anys, 6, 10, o 13… Crec que no m’equivoco si dic que a un fill un canvi de mirada per situar-nos més a prop seu sempre se li posa molt i molt bé.

Mai és tard per dir “perdona’m, no ho vaig saber fer millor”. Mai és tard per reconèixer on no vam estar potser prou a l’alçada, i posar-nos les piles de nou perquè allà on ens vam equivocar, no ens hi tornem a entrebancar mai més.

Mai és tard per dir “t’estimo” mil cinc-centes vegades, tantes com faci falta, tantes com sentim que en tenim ganes o tantes com requereixi el nostre fill. Mai és tard per omplir-li les orelles de coses dolces i boniques, de paraules que acaricien l’ànima, de paraules que omplen, de paraules que en el fons, donen ales.

Mai és tard per canviar la nostra manera de criar, la nostra manera de veure les coses, la nostra manera d’acostar-nos als fills. Des de la informació, la consciència, des del sentir-nos a un mateix, ens serà molt més fàcil després saber quin camí hem d’escollir…

Mai és tard per deixar-nos guiar pels nostres fills si no hem deixat mai que ens ensenyin el camí. Ells el saben, encara que no en siguin conscients… Deixem que ens mostrin, que ens guiïn perquè són molt més savis del que segurament, mai arribarem a saber…

Mai és tard per fer-nos preguntes i per buscar respostes. Mai és tard per tornar a fer pell amb pell, per agafar-los com a bebès i dur-los a coll. Mai és tard per fer mandres junts al llit, per dir “pots venir al llit amb nosaltres si et ve de gust” i gaudir tots junts d’estar estirats xerrant mig adormits…

Mai és tard per jugar: al que sigui i com sigui, depenent de l’edat, però per asseure’ns al terra amb ells i entrar dins la seva història. Per deixar que ens ensenyin com es juga si ja no ens en recordem, per deixar que ens omplin de la seva imaginació que segurament serà un bàlsam a tanta realitat nostra…

Mai és tard per estimar sense condicions ni límits, per estar disponibles i entregats. Potser no ho vam fer al principi… no és fàcil adaptar-nos al nou fet de ser pares. Indaguem quina va ser la dificultat, per què no ens vam poder entregar a ells, per què no vam poder gaudir de la maternitat o paternitat, per què no vam poder estimar com ens hauria agradat que ens estimessin a nosaltres. I un cop tinguem les respostes, perdonem-nos i seguim endavant amb un nou canvi de rumb recordant sempre que mai és tard per reparar.

Podem reparar vincles mal instal.lats o mig trencats als quatre anys, als 15 i també als 60. L’amor tot ho pot si és sincer i té la voluntat clara. No ens faci por la reacció dels nostres fills davant el nostre canvi de mirada, davant la nostra nova forma d’estimar i d’entregar-nos. El més probable és que se li posi la mar de bé i veiem canvis notables en el seu comportament. Potser a priori es mostrarà enfadat, és normal, hi té tot el dret. Deixem que el tregui tot, deixem que s’expressi i ens digui tot allò que potser no ens ha dit mai encara. Estiguem disponibles, amorosos i empàtics. Siguem comprensius davant la seva mancança tan temprana… i esperem. El més probable és que després de buidar el pap, es fongui en la nostra abraçada i poguem plorar junts instal.lant, de nou, una nova manera de comunicar-nos, d’entendre’ns, de respectar-nos i escoltar-nos.

Mai és tard per fer passos endavant, per reparar vincles esquinçats, per viure millor, per ser feliços. Si perseverem i no llencem mai la tovallola veurem que efectivament, mai és tard.