trascendencia

Transcendència

Avui a la tarda sortia de casa de la meva àvia i plovia. M’ha dit “corre, agafa un paraigües i ja me’l tornaràs”. No l’he volgut. Li he dit que era un moment i que duia caputxa, que cap problema. Havia d’anar a comprar quatre coses a peu i sempre he trobat que quan vas a fer encàrrecs, els paraigües més aviat estorben. Quan anava cap a la botiga hi he anat a pas lleuger, amb certa pressa per “por” de mullar-me. He comprat i quan he sortit plovia encara més fort. No tenia ganes de córrer i he recordat els turistes que vaig veure la setmana passada també en un dia de pluja, que ni s’immutaven. Es mullaven i prou, perquè hi estan tan acostumats que si haguessin de córrer cada cop que plou al seu país, farien la marató un cop per setmana! M’he tret la caputxa i he fet com ells quan no tenen paraigües. He decidit, a consciència, mullar-me. I és curiós tot el que ha passat a continuació: de sobte el record de l’última vegada que em vaig quedar xopa per la pluja, baixant d’uns llacs en plena tempesta… vam arribar absolutament molls al refugi i va ser tan divertit…! I després, més que pensar, he sentit. Una felicitat plena d’estar-me mullant. De poder mullar-me. D’estar viva i sentir-me-n’hi. De viure en un lloc que a vegades plou i a vegades també hi fa molt sol. D’estar en plena primavera que esclata perquè no sé si us hi heu fixat però els colors del bosc, del camp, aquests dies, són absolutament aclaparadors!

He estat feliç de saber que en arribar a casa sentiria unes passetes que em vindrien a recebre i em dirien “mama, mira què he fet!”. Feliç de fer les coses que faig i amb qui les faig. Feliç d’estar amb qui estic. Feliç de ser qui sóc. Feliç. Feliç i prou.

I ahir vaig sentir una cosa similar, amb matisos diferents, però molt similar quan podia expressar, davant d’un centenar de persones, la meva visió de la primera infantesa i de la criança dels fills. Sentir que podia parlar de les necessitats dels infants, de la presència, de la consciència, de la importància de la primera etapa davant d’un auditori potser no gaire avesat a sentir parlar d’aquestes coses… em feia feliç. Era exactament el mateix que sento en cada xerrada que faig, la sensació d’aportar el meu petit granet de sorra al món. Petit, minúscul si voleu, però és el meu granet de sorra i l’intento posar amb tot l’amor i la cura que puc.

I sobretot sabeu per què sóc tan feliç? Perquè en el fons, tot el que faig, el que explico en les conferències, el que em mou i m’apassiona és fruit del vincle. És fruit del meu llinatge. És gràcies a la meva àvia, a la meva filla, però sobretot, a la meva mare, que m’ha transmès tot el que sé ara.

Sento com la nostra experiència de vincle instal.lat com vam poder quan vaig ser petita, la reparació de cada esquinç que aquest tenia ja en l’edat adulta i la posterior consciència de tot plegat, ha fet que jo ara tingui aquesta sensació. D’estar unida a ella més que mai i, d’alguna manera, de continuar i esparcir la feina que durant més de vint anys ha estat fent ella. Tot el que ha après ho he anat mamant encara que no fos amb llet materna. I ara és un honor, una responsabilitat enorme i un privilegi poder seguir fent, d’alguna manera, a través del blog, de les xerrades, de l’acompanyament a mares i pares… una tasca que a mi m’està canviant la vida. Sí, sí… la vida. Les prioritats, la manera d’entendre el món, la manera d’encarar la realitat que em toca viure…

Suposo que no és gratuït que escrivíssim un llibre a 4 mans titulat “VINCLES”. Però us asseguro que quan el vam escriure, jo no tenia ni idea de fins a quin punt aquesta paraula em marcaria el desenvolupament dels anys següents. La Laia ha fet molt més forta la meva consciència d’allò que un dia la meva mare em va dir “el vincle és la clau” i m’ha ajudat a enfortir encara més tota la resta de vincles que m’envolten i que m’importen.

I avui, quan caminava a poc a poc mullant-me tota i després del record de l’última tempesta que em va enganxar a la muntanya, sentia una gratitud infinita. A la vida, als que m’envolten, a vosaltres, als que m’escolten, a la pluja i als colors del bosc. I així acabo el dia. Amb gratitud i felicitat plena.


Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats