L’oxcitocina en mi

Tenia ganes de descriure els efectes de l’hormona oxcitocina en mi i el primer que se m’ha ocorregut és comparar-ho amb els efectes d’alguna droga, però no ho puc fer perquè no m’he drogat mai. Ni poc ni molt. Gens; no he fumat mai un cigarret ni he provat mai ni la cocaïna ni cap altra droga que se us ocorri. Haver vist els efectes devastadors que pot tenir la droga de petita suposo que em va marcar i vaig prendre la decisió conscient de no voler-la en mi.

Molt abans de quedar-me embarassada vaig començar a llegir llibres de Michel Odent. Ell en parla molt de l’oxcitocina, i potser va ser quan vaig començar a prendre consciència de què era i de la importància que tenia. Una comprensió que vaig fer a nivell mental, perquè no va ser fins després de tenir la Laia que vaig començar a fer banys oxcitocíncs dia sí dia també. El munt de contraccions que vaig tenir en el meu part interminable va deixar en mi tanta oxcitocina que no els estaré mai prou agraïda. Perquè va ser això, aquesta oxcitocina prèvia al part i la que vaig segregar a l’agafar la Laia i donar-li el pit per primera vegada la que em va anar curant les ferides d’una cesària dura, molt dura per mi.

Dies després, les trobades setmanals amb altres mares m’eren no només necessàries sinó imprescindibles. Havia de veure-les, havia de trobar-me amb elles, havia de parlar-hi, de compartir, de plorar i sobretot, havia de riure amb elles. Perquè en cada trobada tenia unes pujades d’oxcitocina tan bèsties que no només m’omplien els pits de llet sinó que em feien sentir segura, capaç, poderosa i molt, molt feliç.

Cada presa de lactància materna que hem compartit amb la Laia ha estat una dosi d’oxcitocina per tot el meu cos. Hormona que m’ha permès no anar rebentada malgrat haver-me despertat més vegades de les que creia suportables en una nit.

Que m’ha ajudat a ser tremendament feliç malgrat els alts i baixos gairebé inevitables del puerperi. Que m’ha permès sostenir una entrega de 24 hores durant la criança intensiva de la meva filla en què vaig dedicar-m’hi en cos, temps i ànima. Cada presa de lactància materna que hem compartit amb ella ha estat una nova impromta d’amor en doble direcció. Amor amb l’olor, la mirada, el tacte, amb la son que ens abraçava.

L’oxcitocina és aquella hormona amb què m’he banyat cada vegada que he fet l’amor amb el meu home, cada vegada que he gaudit d’una sexualitat molt més plaent i profunda, molt més rica i plena de matisos des que sóc mare. Com si aquesta hormona, que jo ja havia gaudit en infinites ocasions al llarg de la meva vida cada cop que era feliç, que estava contenta, que sentia que estimava, hagués pres molta més força amb la maternitat. Com si s’hagués convertit no en una hormona més sinó en la predominant del meu cos des d’aleshores…

Fa uns dies vaig decidir que tenia ganes d’organitzar una trobada amb dones mares, moltes d’elles amigues meves, amb qui tenia ganes de compartir un matí. Sabeu què deien en marxar després d’haver compartit tres hores juntes? “em sento més forta!” “és com si caminés a dos pams de terra”, “estic tan contenta”, “em sento emocionada”, “em sento més segura”... Perquè hem plorat, hem rigut, hem compartit i sobretot, sobretot, hem segregat oxcitocina a carretades. Ens hem banyat en litres i litres d’aquesta hormona que ens ha corregut pel cos durant molta estona i a mi, personalment, encara me’n duren els efectes.

Perquè en cada bany d’oxcitocina que la vida em regala em sento volar. Sento que tinc les eines, que puc fer-ho, que tinc força, que em sento segura, que tot va bé i que tot anirà bé… Em sento feliç amb una força que podria moure muntanyes i a vegades ho necessitaria cridar perquè si m’ho guardo a dins exploto. Com quan una mare està banyada en oxcitocina acabada de parir en un part respectat i preciós i voldria cridar als quatre vents quant d’amor sent per aquest bebè que encara sent, humit, als braços. Com quan una mare que passeja amb el seu fill pel carrer fa aquella cara d’orgull i de felicitat, i està guapa perquè sent que allò que li passa és el millor que li ha passat a la vida i voldria parar la gent del carrer i dir-los “miri quin fill més guapo que tinc! No és el més preciós que ha vist mai?!” perquè així ho sent ella, absolutament calada d’oxcitocina fins al moll de l’òs.

Una mare plena d’oxcitocina al seu cos pot ser vista per la resta com si estigués una mica “anada”.

I diuen coses com “és que sembla que sigui una altra, està desconeguda, està encantada de la vida, però has vist com se’l mira? es deu pensar que només ha estat mare ella!”, perquè així se sent aquella dona: com si fos la única que viu dins d’un “globo” del qual no en passen mai els efectes…

I per això costen tant els deslletaments també… perquè aquesta oxcitocina poderosa i embolcalladora, aquesta dosi constant d’hormona de l’amor en cada presa, s’acaba. I clar que podem segregar més oxcitocina en d’altres ocasions, però aquella, aquella oxcitocina que deixàvem anar cada vegada que el nostre fill mamava dels nostres pits… aquella marxa. I el nostre cos, en ple síndrome d’abstinència, la reclama… i ens costa trobar l’equilibri, deixar anar, acceptar que aquella i d’aquella manera, s’acaba. I el nostre fill potser protesta perquè no vol que encara el punt i final a aquella lactància perquè enyora aquella dosi constant en doble direcció…

Aleshores cal reaprendre… i propiciar nous espais oxcitocíncs que ens tornin a donar ales per poder volar. Que ens tornin a fer sentir capaces, vàlides, acompanyades, no jutjades… Propiciar un bon àpat amb gent que ens estimi i que estimem, propiciar una bona sobretaula, propiciar trobades amb gent que ens faci riure, propiciar trobades amb altres dones que visquin la maternitat si no com nosaltres, almenys, amb el mateix respecte cap a nosaltres que sentim nosaltres cap a elles… i evidentment… omplim-nos d’oxcitocina rient amb el nostre fill, amb la nostra parella, tenint moments de família feliços i agradables, tenint molt contacte, fent l’amor amb la nostra parella com si no hi hagués un demà… vivint i generant amor, escampant-lo i rebent-lo quan vingui cap a nosaltres.

L’oxcitocina ens ajuda a tot i en aquest tot hi entra criar. Criar amb més empatia, amb més paciència, amb més alegria i amb més seguretat. Criar feliços i disponibles.

Escric això quan encara em sento, gairebé, que no toco el terra de les ales que m’ha donat l’últim bany oxcitocínic de què he gaudit avui. Un bany que em durarà encara uns dies i del qual me n’he nodrit fins a la mèdula.

Que l’oxcitocina us acompanyi. 🙂

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats