Meditar

15.1.2015

 

Fa uns 10 anys tot estava bé. Em sentia feliç amb la meva vida, amb el rumb que havia agafat. Era periodista, treballava a Catalunya Ràdio i m’agradava el que feia. Tot estava bé, ho sabia, ho sabia la meva ment, la part racional, però dins meu sentia que alguna cosa no n’estava de bé. Més d’un dia i de dos, quan tornava cap a casa després d’un dia intens de feina, tenia taquicàrdia. A vegades me n’anava a dormir i no podia parar de donar voltes al llit. La ment no parava. Pensava constantment i a tothora en el que havia de venir, en el que havia de fer o en el que ja havia vingut i en el que ja havia fet. Era un no parar. I sí, em sentia profundament estressada.

 

Suposo que em va arribar el moment. El moment de posar fil a l’agulla i canviar aquella situació que malgrat la ment em deia que era “normal” i que tot estava “bé”, jo no m’hi sentia gens a gust. Vaig trucar al marit de ma mare i li vaig dir que m’ensenyés això que feia ell i que es deia “meditar”. El dia que li vaig demanar ajuda recordo que vaig plorar explicant-li com em sentia d’agobiada amb tant soroll mental.

 

I allà va començar tot. Allà vaig començar a ser conscient del neguit intern, del que era superflu i del que no, del que significava parar i del molt que em costava fer-ho.

 

Allà em vaig adonar de com de projectada estava cap al futur i cap al passat, i del poc conscient que era del que significava, realment, viure el PRESENT. Crec que fins aleshores no vaig saber, de veritat, què volia dir aquesta paraula: present.

 

I vaig començar a meditar o a intentar-ho. Vaig començar a intentar parar cada dia una estona. Parar del tot. Deixar de fer, fer, fer… pensar, pensar, pensar… Parar. No fer res. No moure’m. No pensar. Allà vaig descobrir com de malament respirava! Allà va començar un nou aprenentatge… el de respirar, allò tan automàtic, tant des del primer moment de vida i alhora, allò que havia oblidat del tot com es feia “de veritat”. Inspirar… espirar…. inspirar… espirar… Sentir l’aire, notar com entra, notar com surt… Quina cosa tan senzilla i alhora quina cosa tan difícil de fer bé!

 

I van anar passant els anys i van anar arribant els canvis a la meva vida… amb això tan simple que era respirar, estar present, parar… tot va anar encaixant, tot va anant estant BÉ de veritat. Va cessar el neguit, les taquicàrdies, les nits del “mal dormir”… i amb tot això van anar entrant un munt de coses noves que ara no vénen al cas.

 

Us en parlo perquè un dia vaig dir que us explicaria la meva relació (la nostra relació) amb la meditació. Us en parlo perquè ara, tot aquell aprenentatge, criant dues filles, m’és extremadament útil en molts sentits. He meditat en els dos embarassos i en les dues criances. La meditació forma part de la nostra vida. Les nostres filles ens veuen meditar i hi són quan ho fem moltes vegades. I en gaudeixen també a la seva manera. Del silenci, del parar. La Lua dorm (igual que feia la Laia quan era petita), la Laia es relaxa, para, aprèn.

 

Practiquem el “parar” en família. Li expliquem a la Laia la importància que té respirar, la importància que té el silenci i a estones, fem això: parar i callar. I se’ns posa bé. A tots! A vegades ho demana ella o ens diu “he estat tan bé ara fent això tranquil.la i en silenci…”.

 

És curiós perquè tan ella com jo tenim l’oïda molt sensible i ens molesta moltíssim el soroll. Ens atabalem amb facilitat quan anem a llocs on hi ha molta fressa i sovint marxem i ens trobem dient a l’uníson “uf… quin soroll que hi havia!”

 

En aquest segon puerperi en què he de lidiar amb dos ritmes diferents (el de la Lua i el de la Laia) m’és molt útil que la Laia entengui la importància de fer silenci a estones i que sigui capaç de respectar-ho. Quan la seva germana necessita calma, o quan jo la necessito. Practicar el silenci sovint fa que ella, amb 5 anys i una energia a estones desbordant, no se senti incòmoda quan el reclamo perquè la Lua s’està adormint. I crec, sincerament, que el gaudeix, sobretot quan surt de l’escola o quan ha passat molta estona amb gent i soroll.

 

Parar, meditar, m’ajuda a trobar el meu centre. I estar en el meu centre fa que en moments (com per exemple aquesta setmana passada que les he tingut a les dues malaltes i hem passat moltes estones soles) pugui gestionar molt millor les situacions difícils o complicades. Perquè estic present i això fa la diferència.

 

I no, no sempre aconsegueixo estar zen, ni molt menys. Hi ha dies que fluixejo, que em poso més nerviosa, que em canso més o que no estic a l’alçada. Però haver trobat aquest espai de calma intern m’ajuda a retornar-hi quan ho necessito, i allà, en la meva essència, connecto amb la intuïció que em guia tot sovint a l’hora de gestionar el present que em toqui viure.

 

I des d’aquí, des de la Pau i el Benestar que em produeixen trobar el centre tot és més fàcil.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats