Mort sobtada

15.6.2011

La mort aterra a la majoria de mares i pares. Just després que la vida t’entregui el carnet de “JA ETS PARE/MARE”, quan mires la lletra petita del darrera veus que hi diu coses que potser no t’imaginaves. Una d’elles és que, de sobte, (o no) una por passaria a davant de totes les anteriors ocupant, orgullosa, la primera plaça: la por a viure la mort d’aquest fill@.

Potser ja durant l’embaràs llegeixes o sents que els primers mesos del bebè hi ha una cosa que es diu la “Mort sobtada” o la “mort súbita” i ja se’t posen tots els pèls de punta. No conec cap mare que no hagi pensat mai, ni que sigui de resquitllada i sense voler-hi parar atenció, en la mort sobtada del nadó. Confesso que jo, quan la meva filla era petita, a vegades deixava de respirar per sentir si ella ho feia. Al principi, quan són acabats de néixer, els bebès encara que dormin fan molts sorollets. Són característics i molts pares ho comenten “a la nit no paro de sentir-lo”. Però a mesura que es van fent grans, els sorollets van minvant i un bon dia només els sentim respirar, perquè encara ho fan fort… i aleshores hi ha dies que trobem a faltar aquells sorollets que ens relaxaven perquè sabíem que estaven bé. Quan ja no en fan a vegades parem bé l’orella, o ens acostem ben a la vora en silenci per comprovar que respiren. Jo ho he fet. Moltes ho hem fet. Molts ho han fet.

No puc ni imaginar-me acostar-me de puntetes i no sentir-la respirar. Suposo que per això quan era més petita i feia una migdiada més llarga del compte, havia de comprovar que estava perfecta, immersa en el seu son profund. O quan de nit feia una tirada més llarga, dormint més hores seguides, les hormones i la pujada de la llet m’encenia els llums d’alarma i em despertava igualment pensant “com és que encara no m’ha demanat el pit?”, i m’assegurava que tot estava bé.

Aleshores el pediatre et diu que el facis dormir de costat o de panxa enlaire perquè han comprovat amb estudis que hi ha menys mort súbita entre els bebès que dormen així. Si un dia veiem que el nadó s’ha posat a dormir de panxa a terra, intentem tornar-lo a posar en la posició “segura”, malgrat que llavors la mare, l’àvia o la tieta ens diuen “Tu i tota la teva generació vau dormir sempre de panxa a terra perquè ens van dir que era així com s’havia de fer”. I celebres no haver estat un dels casos que van corroborar que dormir de panxa a terra era poc recomanable.

Algun dia, dinant amb amics també pares, algú ha dit en veu baixa, gairebé en “mode confessió”: “jo, quan el meu fill dormia, anava tot sovint a comprovar que respirés”. M’adono que molts riem i en el fons, respirem alleugerits de veure que no érem els únics, i que potser la por que teníem, la compartim amb més gent del que ens pensàvem. Per sort, els bebès van creixent i nosaltres també ens anem relaxant. Anem agafant més experiència, i altres sentiments van robant posicions a la por i inseguretat, que al principi, solen ocupar els primers llocs del rànking. Ser pare o mare novell no és fàcil i també necessitem el nostre rodatge. Necessitem anar guanyant, cada dia, en seguretat i tranquil·litat de saber que ho fem el millor que podem i sabem. I a poc a poc, anem fent menys viatges per comprovar que respiren, perquè entenem que això és el que ha de passar, que respirin, un dia i un altre, sense aturar-se, per sempre més. Perquè acabem integrant que el més natural és que creixin sans i sense problemes, i mentre així és, no té cap sentit pensar el contrari.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.