Em recordaria, ara?

26.8.11

 

Penseu en la mort? Jo sí. Hi penso i la tinc present. No com una cosa que fa por o espanta, sinó com una cosa que hi és, que saps que algun dia arriba, com una cosa natural i que justament per trobar-la “natural”, no vols fer-la tabú. Sempre hi he pensat, des que era adolescent, podríem dir. Com si una part de mi em recordés sovint que a la vida també hi ha la mort, per fer-me gaudir més i millor de cada moment. Però si abans més o menys ja hi pensava, des que sóc mare la mort ha passat a ser alguna cosa més corrent en el flux de pensaments que arriben i marxen de la meva ment, que tot sigui dit de pas, descansa poc.

 

El puerperi i aquella línia transparent entre el conscient i l’inconscient ja et fa penetrar una mica més en les aigües de la vida i de la mort. El part, el postpart, els moments de criança que es converteixen en dolorosos quan el teu fill està malalt o cau i penses “per favor, s’hauria pogut matar!”, fa que la presència de la mort sigui més punyent. Però el fill va creixent, vas sortint del puerperi, i aquells somnis sobre la mort que jo tenia tot sovint, van també difuminant-se. I no us penseu: jo continuo mirant-la a la cara perquè no m’espanta i fins i tot, li agraeixo que em recordi que sóc feliç, que vull viure, que m’agrada, i que intento aprofitar cada instant de conversa agradable, de feina ben feta, de jornada familiar de rialles i calma, d’abraçades de filla a mare o viceversa, i de moments d’intimitat amb la parella. Ho gaudeixo tot perquè no vull perdre’m res, cap detall… sempre he estat una mica intensa. I també perquè sé que un bon dia, s’acaba.

 

Però només hi ha un pensament que últimament i a estones, m’espanta. I és preguntar-me: “si em passés alguna cosa i morís ara… em recordaria, la Laia?”.

 

Perquè a mi a vegades em costa recordar com era la veu del meu avi, i sovint intento veure amb els ulls tancats si encara recordo sense ajuda de cap foto, com era la cara del meu amic Pau. Tinc 34 anys, però ella només 2 i sóc conscient que tot just fa molt poc que el seu cervell ha començat a fer associacions, a recordar, a anticipar-se, i que la seva capacitat de memòria és encara molt limitada. Pensar que si em morís, d’aquí a no res ella no sabria ni com era, ni què deia, ni què feia, ni com sonava la meva veu,… em mata. Perquè no vull desaparèixer! No d’aquí, sinó d’ella.

 

Quan em vé aquesta por irracional faig el que el faig sempre quan alguna cosa m’espanta; prenc perspectiva. Com si sortís de mi i ho veigués tot des d’una alçada considerable, que em permetés prendre distància i relaxar-me. I aleshores confio. Confio en què hi hauria alguna cosa, la més important, que no oblidaria mai perquè ja la duu gravada a la pell, al cos, i sobretot al cor. L’amor que li he transmès des de fins i tot abans de dur-la a la panxa, ja és amb ella. Tota la disponibilitat, el temps, les carícies, les paraules, les nits de costat, els dies de jocs i rialles, tota la llet amb la meva essència en cada gota que ella empassa, romandran amb ella per sempre. Les fotografies, els vídeos, la veu gravada, la permetria recordar la resta, allò que la memòria a vegades una mica traïdora hauria “volgut” borrar perquè el dolor no fos tan intens.

 

Perquè hi ha una cosa que es diu pòsit que sempre roman, encara que no vulguis. Perquè penso en la meva mare i m’adono que si un dia la mort se l’emporta, la seva presència em continuarà sent forta i viva. Potser no al principi, quan la ràbia i tristesa taparan tota la resta. Però amb el temps, amb l’escolta, el núvol s’anirà aixecant, i allà, al fons, hi veuré aquell pòsit que insistent, roman.

 

Confio en el pòsit, en el que és de debò important. És així com vull ser amb ella; com un pòsit que hi és per sempre i que transmet el que realment val la pena; l’amor, l’empatia, el no sentir-se mai sola, el saber-se estimada, respectada, valorada i celebrada sempre.

 


Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats