¿Se acordaría de mi?
¿Pensáis en la muerte? Yo sí. Pienso en ella y la tengo presente. No como algo que da miedo o asusta, sino como algo que está, que sabes que algún día llega, como algo natural y que justamente por encontrarla «natural», no quieres convertirla en un tabú.
Siempre he pensado en ella, desde que era adolescente, podríamos decir. Como si una parte de mí me recordara a menudo que en la vida también está la muerte, para hacerme disfrutar más y mejor de cada momento. Pero si antes más o menos ya pensaba todas esas cosas, desde que soy madre la muerte ha pasado a ser algo más corriente en el flujo de pensamientos que llegan y se van de mi mente, que todo sea dicho de paso, descansa poco.
El puerperio y esa línea transparente entre el consciente y el inconsciente ya te hace penetrar un poco más en las aguas de la vida y la muerte. El parto, el posparto, los momentos de crianza que se convierten en dolorosos cuando tu hijo está enfermo o cae y piensas «¡por favor, habría podido matarse!», hace que la presencia de la muerte sea más punzante. Pero el hijo va creciendo, vas saliendo del puerperio, y aquellos sueños sobre la muerte que yo tenía a menudo, van también difuminándose.
Y no creáis, yo sigo mirándola a la cara porque no me asusta e incluso, le agradezco que me recuerde que soy feliz, que quiero vivir, que me gusta, y que intento aprovechar cada instante de conversación agradable, de trabajo bien hecho, de jornada familiar de risas y calma, de abrazos de hija a madre o viceversa, y de momentos de intimidad con la pareja. Lo disfruto todo porque no quiero perderme nada, ningún detalle… siempre he sido un poco intensa. Y también porque sé que un buen día, se acaba.
Pero sólo hay un pensamiento que últimamente y a ratos, me asusta. Y es preguntarme: «si me pasara algo y muriese ahora… ¿me recordaría, Laia? «.
Porque a mí, a veces, me cuesta recordar cómo era la voz de mi abuelo, y a menudo intento ver con los ojos cerrados si aún recuerdo sin ayuda de ninguna foto, cómo era la cara de mi amigo Pau.
Tengo 34 años, pero ella sólo 2 y soy consciente de que apenas hace muy poco que su cerebro ha empezado a hacer asociaciones, recordar, anticiparse, y que su capacidad de memoria es aún muy limitada. Pensar que si me muriera, dentro de nada ella no sabría ni cómo era, ni qué decía, ni qué hacía, ni cómo sonaba mi voz,… me mata. ¡Porque no quiero desaparecer! No de aquí, sino de ella.
Cuando me viene ese miedo irracional hago lo que hago siempre cuando algo me asusta; tomo perspectiva. Como si saliera de mí y lo viera todo desde una altura considerable, que me permitiera tomar distancia y relajarme. Y entonces confío.
Confío en que habría algo, lo más importante, que no olvidaría nunca porque ya lo lleva grabada en la piel, el cuerpo, y sobre todo el corazón. El AMOR que le he transmitido desde incluso antes de llevarla dentro de la barriga, ya está con ella. Toda la disponibilidad, el tiempo, las caricias, las palabras, las noches una junto la otra, los días de juegos y risas, toda la leche con mi esencia en cada gota que ella traga, permanecerán con ella para siempre. Las fotografías, los vídeos, la voz grabada, le permitirían recordar el resto, lo que la memoria a veces un poco traidora habría «querido» borrar porque el dolor no fuera tan intenso.
Porque hay una cosa que se llama poso que siempre permanece, aunque no quieras. Porque pienso en mi madre y me doy cuenta que si un día la muerte se la lleva, su presencia me seguirá siendo fuerte y viva. Quizás no al principio, cuando la rabia y tristeza taparán todo lo demás. Pero con el tiempo, con la escucha, la nube se irá levantando, y allí, en el fondo, veré ese poso que insistente, permanece.
Confío en el poso, en lo que es de verdad importante. Es así como quiero estar con ella, como un poso que es para siempre y que transmite lo que realmente vale la pena; el amor, la empatía, el no sentirse nunca solo, el saberse querida, respetada, valorada y celebrada siempre.
Míriam Tirado
Categorías
- Abuelos (3)
- Adaptación Escolar (17)
- Adolescencia (4)
- Blogging (5)
- Cajón de sastre (1)
- Consejos y reflexiones (264)
- Crianza consciente (149)
- Cuentos (13)
- Cuentos para adultos (18)
- De 0 a 1 años (67)
- De 1 a 2 años (30)
- De 2 a 3 años (46)
- De 3 a 4 años (20)
- De 4 a 5 años (6)
- De 5 a 10 años (1)
- Embarazo (51)
- Emociones (41)
- Hermanos (13)
- Lactancia (35)
- Libros (11)
- Límites (3)
- Maternidad consciente (55)
- Meditación (5)
- Muerte (11)
- Otros temas (47)
- Pareja (9)
- Parto (45)
- PAS (1)
- Paternidad consciente (20)
- Podcast (48)
- Preconcepción (15)
- Puerperio (6)
- Rabietas (2)
- Separación consciente (3)
- Videoblog (146)
Libros y cuentos
¡Sígueme!
Artículos relacionados
19 comentarios
Comparteixo molt aquestes reflexions! Abans no em feia por la mort, la meva mort, ara sí! No per mi, sinò per que em sabria molt greu que es quedes orfa de mare tan petita. Perquè crec que encara no he pogut fer gaire pòsit!
Segur que ja estàs deixant pòsit. Cada dia, a cada segon. Ni ho dubtis. Una abraçada.
Míriam,
gràcies per escriure sobre un tema que a vegades sembla «tabú» o del qual la gent no parla obertament, o sembla que faci por…
Jo no hi havia pensat mai tant com fins ara en la mort, en la meva de mort… hi penso també en relació a la mort del meu pare ara farà gairebé 4 anys… i reconsidero com són les relacions…
gran reflexió la del post d’avui, de veritat…
Sí… és un tema que es desperta molt amb la maternitat, és normal. I a vegades ningú en diu res, pensant que són cabòries pròpies quan la majoria de mares les tenim. Segur que el teu pare també et va deixar el seu pòsit. Una abraçada.
La verdad es que yo no pienso mucho en la muerte, pero efectivamente, cuando nos marchamos dejamos una marca, una huella en las personas que nos quieren, y a veces en lo que sí pienso es en como quiero ser recordada, que es lo que quiero transmitirles a mis hijos y hay que actuar en consecuencia.
Es importante, como dices, pensar a veces qué huella queremos dejar aquí y también en nuestros hijos. Hay gente a la que no le gusta pensar que algún día no estarán, pero es importante. Gracias, Gema, por tu comentario.
Ai,la mort! El dia 24 va fer 10 mesos que la meva mare es va morir i que el Berenguer es va quedar sense àvia…i el que em fa més pena a vegades és pensar que ell no la recordarà, no recordarà com l’agafava, com li cantava cançons, com se l’il·lumiaven els ulls cada cop que el veia fer una descoberta! Només pensar-hi se m’encongeix el cor. Després, amb la prespectiva que dius, m’adono que això no passarà, perquè jo la faré present i li explicaré com se l’estimava. I crec que això és preciós.
Perquè jo ara tinc la sort de sentir el pòsit malgrat la seva mort física. I no pateixis, que la teva filla té un bon pòsit i molta gent que el faria present!
Una abraçada
Gràcies, Lali, per les teves paraules. Estic contenta que sentis el seu pòsit, que la sentis present malgrat l’absència física, i que per tant, l’hi puguis fer present també al Berenguer. Una abraçada.
la meva experiència amb el vincle matern i la vida i la mort m’ha parlat de com justament el neixement d’una criatura et porta directament al nexe amb els teus propis antecesors i quanta aquesta «mare» que és la que t’ha donat a llum a tu, a la teva vida, desapareix, es trenca un cordó d’arrel, tan fort que el desemparament emocional, psicològic, psíquic del «fill-a» es veu estroncat, debilitat. Com a “fill” et quedes sense aquell «suport» aquella «base de seguretat, d’amor incondicional» que sempre reps de la mare…bé em surt la paraula orfe de mare.
Nosaltres vam perdre la mare subtadament, i un dels meus germans al primer que li va sortir al rebre la noticía de la pèrdua de la nostra mare, em va dir és: «ella no coneixerà els nostres fills!»
Jo vaig llegir varies coses en aquest sentiment de buidor, de pèrdua…un era que els nèts no conexierien la àvia materna i que això era un salt generacional, i emocional que aquests nous nins no tindrien per aquesta banda de la família, però per altra banda, hi havia un gran sentiment de soledat del «fill/a» que s’estava quedant en aquell instant, «orfe d’amor de mare»….amb tot al que això suposa, en l’absència de suport de la pròpia mare, i alhora ho manifestava parlant de l’àvia.
Encara que la pèrdua dels pares ens enganxi en època adulta, el cordó que es trenca amb la desaparició física d’una mare és tremendament intens…i aprendre a transformar l’amor físic que et dóna una persona com “ella” (tu mare) és un gran camí, des de la meva experiència crec que és el dol més difícil com a fill (diuen que se li mori un fill a una mare encara és molt més gran, però jo només puc parlar des de la meva experiència).
Crec que el vincle que es genera entra mare i fills, és tan i tan gran, pqe es qui et dóna “a llum”, que et porta a la vida, i de sobte aquest suport desapareix….et quedes com “flotant”, en sensació de “terra insegura”…de “mancança”…de “buit”, i cal treballar aquesta terra tremendament.
Costa i tornar, i dic tornar pqe em sembla que quant les relacions són sanas i madures ja és creen vincles paterns-filials, molt més profunds i elevats. Perquè des d’una vivència sana arrelar-se el ser humà a la «mare terra» és quelcom que hauria de ser “natural”, els altres mamífers tenen més clar que l’aliment està en les fruites, en el menjar a buscar, i que la mare fa de primer mestre al fill, i tan sols té el deure d’ensenyar-li, acompanyar-lo a que ell aprengui a “valer-se per si mateix”….però sóm tant lents l’espècie humana en aquest sentit, oi? aquest desenganxament, pqe ens costa tant….Mirem la nostra societat, amb trenta i quaranta anys els fills encara viuen amb els pares….que estrany els hi seria si poguessim compartir això amb un cavall petit, o una zebra, no creieu?
Contemplo, observo que el sentir i percebre que en realitat l’energia creadora i «sustentadora» de vida, no es tan sols la mare física que ha fet de “receptacle” perquè aquesta vida s’engendrés i passes a viure una experiència aquest nou ser, és un treball llarg i sovint no es sencill, i que està barrejat de moltes emocions i dificultats personals i familiars al mateix temps, i de quins tipus de rols agafem cada personatge a dins de les famílies…
Crec que la feina que el fill ha de generar és molt gran, pqe el vincle, si més no en el nostre cas, era la «nostra mare» una «marassa» i els vincles que s’havien externalitzat sempre eren més potents que amb els paterns i crear i poder percebre i viure que els camins propis d’aquesta energia incondicional que ara no reps de la banda materna poden ser “captats de més amunt”, és un acte de maduresa, de desaferrament de la necessitat de sentir a l’altre, de sentir-se “fill”; i quant això es va assolint, a poc a poc, la presència de la mare absent, passa a ser més aquest “pòssit” que parles tu Miriam….com un tresor, una mermalada que està present internament, i t’acompanya, et banya, ara de manera diferent com una força, com una potencialitat engendradora d’amor intern, de seguretat, de sentir com les arrels que ella t’havia regalat, tu les sents des d’un espai més gran, més obert i alhora més universal…i et pots sentir fill del món i donar i rebre amb total entrega, pqe no hi ha por que et limita.
L’amor que doneu les mares, pqe jo no en sóc, i només puc parlar com a filla, es tremendament important i gran, però els fills fins que no aprenem a conviure i desaferrar-nos amb aquest regal tan preciós, i alhora reconeixent i transportant aquesta gran energia, i canalitzar-la segons els nostres camins i petjades, sovint patim, fins no aconseguir el «desaferrament» i poder sentir l’amor matern com un nèctar que mai cesa; però sentir que no t’ofegui ni el limiti, la por de la pèrdua, de la distància pot fer molt de malt ambdos bandes crec, i fins que no podem trencar el rol que tan sols manifestem els sers humans entre la interrelació de subjectes necessitats de donar i de rebre, de creure que els pares tenen l’obligació de donar i els fills de rebre…es pateix molt, tant quant hi ha vida com quant hi ha ja absència ( diria mort i també desaparició), pqe fins que no sóm capaços de relacionar-nos com a persones «independents» de tu a tu, de persona a persona…o diria més de ser a ser, independentment de l’etiqueta familiar, són relacions molt dependents, d’apego i creen vincles difícils i viciosos…i encara que molt potents, poc sanas a nivell evolutiu…si em permeteu dir-ho groserament….
jo crec que fins que aquest vincle no es saneja, no es transforma, sigui en vida i perquè el procés de maduració i evolució d’ambdos parts (pares-fills) succeeix, o sigui perquè un dels pares desapareix i el procés comença des de l’externalització de l’absència fins a la transformació interna i no queda altre camí que recorre des del dol fins a la llum d’amor palpable en tota manifestació externa. Crec que fins llavors no és un real amor universal que ens conecta amb l’energia suprema, amb aquella joia constant, «ananda» que en diuen en terminologia iòguica ..amb el nèctar diví de la vida eterna.
Des d’aquesta comprensió i vivència, tot es torna més gran, més fàcil, i crec que llavors la mare terra, o qualsevol persona, pqe crec que tot home i dona tenim un potencial maternal-filial, pot adquirir, donar, oferir, i relacionar-se amb «els fills del món» que en realitat som tots plegtas i
«oferir-rebre-relacionar-se amb aquell fill o filla, que ha quedat orfe», i completar aquell cicle que s’havia quedat estroncat pqe el seu propi pare o mare terrenal ha marxat d’aquest pla visible.
L’amor, el vostre nèctar, román sempre en els nostres cors, en els nostres sers, perquè en realitat, tan sols n’és U.
Jey Maaa!
Jey energia creadora!
(és la meva experiència i segurament no es compartit, perdoneu si algú es sent ferit)
Uauuuuu… Girija… quin comentari tan preciós i profund. M’encanta quan dius: «recorre des del dol fins a la llum d’amor palpable en tota manifestació externa»… quina frase tan maca. Com es nota la feina que has fet des de la mort de la teva mare, com has aprofundit en la força del vincle, el seu significat… i com arribes al que és real i veritat i és que tots som 1. Gràcies per compartir-ho. De debò.
¡Qué bello! Yo también lo pienso a veces y me aterra…
Una amiga mía perdió a su padre cuando tenía 3 años y dos o 3 años después a su madre. Siempre me dice que a su madre la recuerda algo más pero que de su padre no se acuerda absolutamente nada. No recuerda su voz, ni su olor ni sus momentos junto a él. Sólo conserva algunas fotografías de ellos dos juntos que no le dicen «nada». me da muchísima pena…
Silvia… se me ha encogido el corazón con la historia de tu amiga. ¡Qué duro! y qué pena que no pueda casi recordar a ninguno de los dos. Ojalá de alguna manera, pueda reconciliarse con esa parte de su vida y que de algún modo, algún día sienta aquello que siempre queda aunque no se vea ni se recuerde…Quizás cuando acune a su hijo y de pronto, le salga de dentro una canción que ni siquiera sabía que sabía… y que era justamente la que le cantaba su padre…
Un beso.
No sólo lo pienso, sino que lo vivo. Cuando tienes una enfermedad y el hospital es como tu casa, parece estar más cerca. El 2018 me traerá una intervención quirúrgica que como paciente sé que me dará calidad de vida pero como madre pensar que algo se puede complicar me aterra. Solo pensar que estaré un tiempo ingresada separada de él es duro. Pero tengo que afrontarlo. Nosotros también hemos llorado con Coco, no ha parecido una peli llena de valores.
Bego, muchísima suerte en esa intervención, que vaya todo muy bien y que esos miedos queden en eso, miedos que vienen y van. Un abrazo fuerte.
Doncs jo amb quasi 8 mesos de pospart de la meva tercera filla estic [em sembla] molt lluny de superar aquesta sensació… La por de morir-me i deixar-les orfes de tot l’amor qe encara tinc per elles és sovint molt dolorós i asfixiant… Suposo [ be, n’estic segura q la mort del meu pare quan jo tenia 4 anys… No m’ajuda gaire]. De totes maneres intento no agobiar-me i disfrutar de la vida i d’elles!
Yo sí tengo ese miedo a que me olviden, pero tienen 7 años y es más difícil, pero lo que más miedo me da desde febrero que sufrí una caída con una de ellas y me rompí el húmero, es que cada vez que me tropiezo ella lo pasa fatal porque piensa que me voy a morir, es una edad difícil y ella muy sensible y lo pasa realmente mal y tiene hasta pesadillas.
Yo siempre le he tenido miedo a la muerte, pero desde que mi madre murió hace dos años siento que el día que yo me vaya iré con ella …es lo que ella sintió antes de irse, alegria porque se iba con su madre y los seres que ella adoraba y hacía años habían muerto. De verdad, se fue feliz.
A mí hijo de tres años le expliqué lo más natural que pude a donde iba la abuela y lo tomo así, naturalmente . No sufrió , porque la muerte forma parte de la vida y así hay que aceptarlo.
Ahora que tiene seis años le he tenido que explicar que uno de los dos bebes que llevo en mi vientre y que esperábamos con toda la ilusión , no va a vivir y que se irá directo al cielo … y él no pudo más que decirme: tranquila mamá , allí nos esperara tan a gustito con la abuela…. y es verdad.
Al margen queda la cantidad de dolor …
Gracias.
Jo també ara tinc por a morir, de que tots dos ens perdem. Però això m’ajuda a cuidar-me mes, a viure intensament, a dir-li com l’estimo, ens abraçem, juguem, riem, tinc paciència i comprensió per acompanyar-lo amb les seves rabietes, te 20 mesos.
Dono gràcies a ser com sóc al meu pare, ell m’ha deixat aquest pòsit, es ben veritat Miriam, vaig perdre el pare molt jove, vaig estar molts anys amb molta ràbia i tristor, però ara amb el meu fill em dono conte que ho tinc superat gràcies en aquest pòsit que em va deixar.
Gràcies per aquest post Miriam.
Una abraçada
Que bé, Anna, ho celebro. Celebro aquest pòsit que et va deixar i el que tu estàs deixant al teu fill. Una abraçada.