Morir, néixer

19.2.2014

 

Aquest cap de setmana s’ha mort la meva àvia paterna, la Rafaela, per culpa d’una pneumonia als 85 anys. Dissabte, l’últim dia que la vaig veure amb vida, era al seu costat, donant-li la mà desitjant que se sentís acompanyada. Jo, mentrestant, notava els moviments de la Lua dins meu, com si sabés que alguna cosa important passava. Impossible, en aquells moments, en aquests dies, no adonar-me de la transcendència de tot plegat. És com xocar de sobte als morros amb allò que anomenem de manera una mica abstracte, el cicle de la vida.

 

Una dona que marxava i una altra que està en camí, cada una en el seu procés, cada una en el seu viatge d’abandonar o d’arribar en aquest món. Podria semblar que viure una mort en la recta final d’embaràs tot ho trastoca, o que es viu amb molta menys perspectiva. No puc parlar pels altres, però sí per mi, i en aquest cas, us puc assegurar que el fet d’estar embarassada m’ha permès prendre-m’ho segurament, amb més serenitat. Amb més perspectiva. Com si tot tingués sentit, per mi.

 

Dissabte a la nit vaig dormir poquet, estava molt desvetllada, i mentre a fora sentia ploure, pensava en el que havia intentat fer amb la meva iaia l’estona que vaig ser al seu costat a l’hospital i amb el que intento fer amb la Lua mentre la gesto: acompanyar. Suposo que d’alguna manera, tots i totes som ànimes que hem vingut aquí a aprendre, a créixer per després, anar-nos-en.

 

Potser el més important, potser la clau és poder-nos acompanyar amb amor en aquest creixement, en cada procés, i també en els viatges (tant en el d’arribada  -el naixement- com en el de partida, -la mort-).

 

Acompanyar els nostres fills, perquè ells, quan toqui, puguin també acompanyar els seus… i així anar teixint fils d’amor per, a poc a poc, anar canviant el món i fer-lo un lloc molt més agradable on viure. I la veritat és que, en això d’acompanyar ens queda un llarg camí per recórrer. En el naixement és obvi: l’arribada de moltíssims bebès és terrible. Desagradable, poc respectuosa, plena de protocols i amb molt poca consciència. Però també en els processos de mort no hi ha, tot sovint, un bon acompanyament del que marxa. Sovint lluitem tant per la vida, perquè no se’n vagi, que ens oblidem de tota la resta i a vegades, del que és més important: acompanyar la persona que s’està morint, perquè ho pugui fer en pau, en un entorn amorós, tranquil i sobretot, amb respecte.

 

Crec que la meva àvia va morir en pau, o almenys m’agrada pensar-ho. Crec que ara descansa i que, sigui on sigui, no es perdrà la Rua del Carnaval de Sallent, del qual, durant molts i molts anys, ella en va ser la dona més veterana disfressada. Per fi ha deixat de tenir dolor i segur que ara és feliç, després d’haver-se desempallegat de tants mals que la perseguien els últims anys.

 

Lua, espero que tu també puguis fer el teu viatge en pau, i que la teva arribada aquí sigui plàcida. Si pel camí us creueu, fes-li, de part meva, una forta abraçada.

 

 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats