Gestionar l’absència

18.5.2015

 

Dissabte vaig assistir a la jornada de Dona Llum “De l’embaràs al puerperi, suport emocional continu per mare i nadó” i de tot el que s’hi va dir, el que més em va arribar va ser un concepte esmentat per l’antropòloga Serena Brigidi: La gestió de l’absència. Més enllà del context en què ella en parlava, aquestes paraules m’han anat fent runrun tot el cap de setmana.

 

Fa molts anys, una persona que havia perdut feia uns mesos a la seva mare, em deia que en cap moment des de la seva mort l’havia sentit “propera”, entenent com a propera el fet de sentir-la present, a prop, en connexió o contacte i això li provocava una buidor immensa. Aquell dia vaig pensar que no m’agradaria sentir el que ella sentia ni tampoc que els meus fills (si un dia arribaven), experimentessin això després de la meva mort.

 

Al cap d’un temps i molt abans de quedar-me embarassada he sentit la presència de les meves filles. Primer de la Laia i després de la Lua, però amb la mateixa intensitat i de la mateixa forma: amb una força brutal, com si estiguessin, ja, al meu costat. La crida era eixordadora fins i tot en moments en què NO era el moment de quedar-me embarassada. Un dia vaig escriure’n un post amb la por de si els meus lectors pensarien que estava sonada, però quina va ser la meva sorpresa al veure que se m’omplia la bústia del correu electrònic de testimonis d’altres noies a qui els havia passat o els passava el mateix i no havien pogut compartir-ho amb ningú.

 

Quan treballava a Catalunya Ràdio i feia jornades de 12 hores, era habitual que durant molta estona no pensés en la Laia perquè estava concentrada en la feina, però de sobte em venia un pensament i ella se’m feia present. Quan podia trucar a casa, sovint em deien “s’ha llevat a les x” o “a tal hora ha demanat per tu”… i semblava màgia quan m’adonava que era just l’hora en què jo havia pensat en ella (i ella en mi).

 

Quantes mares (i pares, perquè això pot passar als dos), expliquen que van saber que el seu fill no estava bé molt abans de rebre la notícia de què havia tingut un accident o de què havia mort?

 

Telepatia, connexió, el que volgueu dir-li… jo això ho descric com la força del VINCLE, una cosa que ma mare m’ha transmès com a importantíssim, (no en va, en vam escriure un llibre!) i que jo sento, de fet, com la gallina dels ous, la base primera, el nucli.

 

Dissabte em vaig adonar que amb la Laia fa temps que fem això pel qual jo no tenia paraules: gestionar l’absència. No parlem de la mort si ella no l’esmenta, però parlem de l’absència: de què sent quan no hi som els seus pares, i de què passa quan estem separats físicament. Li dic que hi ha una cosa (no en parlem amb la paraula “vincle” encara), sinó que l’hi descric com un fil invisible que surt del seu melic cap al meu i viceversa. Un fil que surt del melic del seu pare cap al seu i viceversa, i el mateix amb la Lua. Un fil invisible que hi és encara que estiguem lluny, encara que no el poguem veure, i que travessa parets i muntanyes. Un fil que ens connecta i que transcendeix l’espai i el temps. Que hi era abans de què ella fos a la meva panxa i que hi serà sempre. Costa d’explicar i entenc que pugui ser difícil entendre-ho per algú que no ho ha experimentat, que no ha sentit la força del vincle, això que explico…

 

Fa 15 dies va anar de colònies i va passar una nit fora. No semblava que l’amoïnés gaire el tema però per si de cas, vaig aprofitar l’ocasió per dir-li “si en algun moment, abans d’anar a dormir, t’enyores perquè no hi som, pensa que malgrat que no estiguem allà, malgrat que no ens vegis ni ens puguis tocar, el fil invisible que va del teu melic al nostre i que ens uneix hi serà. Hi som sempre, encara que en aquell moment, no estiguem al teu costat.

 

Gestionar l’absència amb els fills, però, no és fàcil quan els vincles no estan “a lloc”. Quan no ens sentim 1amb res ni ningú o quan no podem experimentar el goig de sentir-nos “connectats”. I sobretot, quan no sabem que som molt més que el cos que tenim, el que pensem en aquest moment o l’emoció que sentim.

 

Si ens identifiquem amb el que fem, amb el cos que tenim, amb el que pensem o amb el que sentim, és fàcil que gestionar l’absència ens provoqui un buit tan enorme que l’únic que volguem fer és no parlar-ne. Com si el fet de no parlar de l’absència faci que la mort vingui molt més tard o que ens estalviï el dolor quan s’emporta algú estimat…

 

Amb la Laia parlem ja de tot això, de qui som en realitat. Per fer-ho ens va molt bé un llibre que li van regalar per Sant Jordi sobre el cos humà. Allà hi veiem com canvia el cos al llarg d’una vida, com va canviant també la nostra manera d’entendre i veure el món, i com ens envaeixen les emocions a cada instant. Quan s’enfada i li surt aquella ràbia desbocada i després li sap greu li dic que ella no és allò. Que no és aquella emoció, com tampoc és l’alegria o la tristesa. Són emocions, simplement, que l’ocupen a ella en determinats moments i a vegades, se n’apoderen. Però que ella és molt més que el cos que té ara, molt més que el que pensa ara o ha pensat anteriorment, i molt més que el que sent. La seva essència és molt més. És alguna cosa que roman, que hi era abans de néixer, que no s’altera pels vaivéns de l’edat ni de la vida, i que hi és sempre.

 

A mesura que vagi creixent li explicaré que és un lloc on pot anar sempre que vulgui o pugui, la seva essència, i que allà hi trobarà comfort i benestar. A vegades penso que ella tot això ja ho sap i que l’únic que hauré de fer és recordar-li per si de cas se n’ha oblidat. Perquè sí, sempre he tingut la sensació que això les nostres filles ho saben. Saben qui són i només cal que no ho oblidin…

 

Gestionar l’absència no crec que t’eximeixi de patir com el qui més quan algú que t’estimes mor.  Però un cop l’emoció de la pèrdua ha pogut expressar-se, plorar-se, sortir i ser… llavors, com tota emoció, es dissipa i queda una altra cosa. Va desapareixent la boira i poc a poc, va quedant el que és essencial, aquell fil invisible que arriba fins al melic i que et reconnecta de nou amb qui has perdut.  I sents que t’acompanya, que hi és. I quan sents això, que no estàs sol, que no t’ha deixat per sempre, pots seguir vivint, pots seguir estimant, pots seguir endavant… perquè hi ha una cosa que t’empeny, que t’empeny enllà fins que sigui la teva hora: LA FORÇA DEL VINCLE. Que es mantindrà i que empenyerà als teus quan et plorin un cop hagis mort. I així… separats però junts, una generació darrera una altra.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats