morir para vivir

Morir per viure

Et moriràs i jo també. Potser falta molt, qui sap, però potser no. No és una cosa que vingui de gust de fer, pensar en aquestes coses, però és l’únic que sé de debò: que et moriràs i que jo també. Que ens morirem tots i els nostres fills també. Que tan de bo sigui després de nosaltres, però potser no ho serà. Que moriran els nostres pares i els amics que més estimem. És l’únic que tenim garantit d’entrada i és l’única cosa amb què no volem pensar, perquè pensar-ho espanta.

La vida i la mort es creuen sovint: en els meus dos embarassos s’han mort àvies nostres. Unes filles arribaven i unes àvies marxaven, al mateix temps. La vida i la mort és el mateix va i ve, només que en sentits diferents, les dues cares de la mateixa moneda. Aleshores, si sabem que hi és, que ens tocarà viure-la de més d’una manera, amb la mort dels altres i de nosaltres mateixos, per què li donem tant l’esquena?

La mort no és ni injusta ni justa, la mort és. Igual que la vida. Que és, i prou. Pot ser una putada sí, perquè et queden moltes coses per viure, perquè ens queden a tots moltes coses per viure. Però vam arribar amb dues entrades: la de viure i la de morir.

Doncs si això que tenim s’ha d’acabar algun dia, per què no viure intensament, com ho fan els nostres fills? Per què no pensar-hi per no viure amb desgana? I si quan abracem, ho fem més fort, més estona, com si hagués de ser l’última abraçada? I si quan els posem a dormir ho fem amb més paciència que mai, com si hagués de ser l’últim dia? I si quan hem d’explicar un conte ho fem amb totes les ganes, com ho faríem si sabéssim que és l’últim que els explicarem mai?

A mi m’agrada pensar això quan em llevo: que potser és l’últim dia, perquè aquest pensament m’ajuda a posar més consciència en el que faig i dic. Perquè m’ajuda a tenir més paciència, a posar més amor en cada gest i paraula. Pensar que em moriré, curiosament, m’ajuda a viure millor.

No tinc por de morir-me, sinó de no viure com vull. No em fa por morir-me, sinó pensar que no he aprofitat prou el temps. No em fa por morir-me, sinó penedir-me de no haver abraçat prou, de no haver transmès prou fins a quin punt me’ls estimo. O que les meves filles no tinguin el millor record de mi. O no haver viscut amb passió tot el que faig.

No vull esperar a què arribi un càncer per adonar-me del que em queda per fer. No vull esperar a perdre els meus per adonar-me i valorar el que tinc. Per què esperar, si ho puc fer ara?

Llevar-se i pensar “i si avui fos l’últim dia de la meva vida?”  fa la diferència. Deixar de pensar que això és per sempre, que tenim un xec en blanc. El temps que tinc és un regal que no penso desaprofitar i procuro, encara que a vegades costi per la inèrcia del dia a dia, viure com si fos l’últim.

Costa, perquè no hi estem acostumats. Obliga a prendre decisions, a viure amb maduresa, a afrontar això que no agrada: la mort. Però ho prefereixo mil vegades a viure de puntetes. Vull viure amb majúscules. Potser la mort trigarà a arribar, però aquest moment que vius ara, se’n va i ja no tornarà.

Pot semblar difícil, viure amb presència i consciència, però només es tracta d’imitar el que fan els nostres fills, viure intensament el present, però sabent el que s’aprèn de més gran: que res és per sempre.

I decidir viure de veritat.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats