"Necessito la mama"

Abril 2011

L’altre dia vaig sentir un home, pare, que deia en to de broma “Necessito la mama… necessito que em cuidi!”. Tothom va riure. Jo vaig sentir una cosa estranya; em va fer gràcia però alhora, em va commoure, perquè en aquella “conya” que havia fet, hi vaig intuïr molta veritat. Eren unes paraules molt reals que les deia un pare cansat, que sí, admetia que necessitava a la mama per poder-se deixar anar, trobar confort als seus braços per poder-hi carregar piles i després, poder-se tornar a entregar al seu fill. Em vaig emocionar i vaig dissimular perquè ningú veiés que aquella broma, em feia venir llàgrimes als ulls. L’entenia tan bé…

Tots necessitem la mama i el papa. Sempre. Ho admetem o no, hi tinguem bona relació o no. Els necessitem i és increïble com ens arriba a marcar tota la vida el vincle que ens hi uneixi. Però si això és així més o menys sempre, quan entrem en la maternitat o paternitat, aquesta sensació, aquesta necessitat, es multiplica com per art de màgia. Quan em vaig quedar embarassada tenia tantes ganes de passar estones amb la meva mare… Volia que m’ajudés a fer el niu, en definitiva, volia que em cuidés. La necessitava a prop i disponible. Com si, de sobte, jo tornés a ser una nena petita que vol la mama allà, present, sabent que hi és i ens cuida. Va ser així tot l’embaràs. Depèn de la relació que hi tinguem podem sentir això o, al contrari, no la volem ni veure. Suposo que amb la gestació revivim una mica la nostra; el vincle amb la nostra mare, amb el nostre pare. La vida és molt llesta i, si escoltem, ens dóna oportunitats per reparar, per fer una aturada en el camí i revisar, refer el fil i nutrir-nos… Tornar-nos a omplir de mama, de papa, per després, poder donar a cabassos, entregar-nos sense reserves a un bebè que necessitarà molta mama i molt papa durant molts i molts anys.

Durant aquests 20 mesos de la meva filla, durant aquest llarg puerperi, he continuat necessitant la meva mare a prop. He necessitat sentir-la recolzant-me, sentir que hi era i que podia recórre-hi quan alguna cosa es torçava, o quan jo no podia més i necessitava fer una bona plorada per tornar a agafar forces. He necessitat saber-la, també, disponible. Però no només a la meva mare. Amb el naixement de la Laia he tingut molta necessitat de nutrir-me del meu pare; de veure’l més sovint, de parlar-hi més per telèfon… És curiós perquè amb el meu pare sempre hem tingut una relació més distant, menys fluïda i propera. Però de sobte, l’arribada de la Laia ha fet canviar les tornes i des de fa molt temps tinc moltes ganes de veure’l, de parlar-hi, d’explicar-li com em sento, com em van les coses… Suposo que també, de saber que hi és, si el necessito. Estic redescobrint el meu pare, estem refent una nova relació i és gràcies a la Laia. La Laia ha aplanat el camí, ho ha fet més fàcil. El camí de rocs s’ha convertit en un camí de gespa verda i fina, tallada a la mateixa alçada on és molt fàcil fer-hi passes per acostar-nos. Ho visc com un regal. És tan bonic retrobar-lo… sentir-lo proper, gaudir de tenir pare!

Criar no és fàcil i demana molt de nosaltres a tots els nivells. Criar, crear, donar, entregar, cuidar,… és una tasca absolutament bonica però també esgotadora, desgastant i dura, a estones. És per això que no podem cuidar bé si no ens sentim, també nosaltres, cuidats. Si no en vam ser en el seu moment, quan érem bebès com el fill que tenim als braços, encara amb més raó. Però la vida, sempre ho he cregut, és generosa, i ens dóna noves oportunitats per nutrir-nos i refer els vincles, a vegades una mica rovellats. Admetem que necessitem ajuda, com el pare de l’altre dia. No és una broma, és una VERITAT amb majúscules. Necessitem a la mama, al papa; saber que tenim la seva mà estesa, saber que no ens jutgen, que se senten orgullosos de nosaltres, que no ens posen pals a les rodes amb les decisions que prenem, que estimen als nostres fills com a part seva que són, que ens ajuden, que estan disponibles i presents. Que hi són. És tot el que he necessitat i necessito encara. Saber que hi són. Igual que la Laia, que per sentir-se segura i per poder explorar el món que l’envolta i créixer com a persona necessita saber que el papa i la mama són darrera, sostenint, amb les mans obertes ben a prop, per si la vida es torça i cau a terra. Serem a prop per ajudar-la a aixecar-se. En definitiva, amor que va i ve, en totes direccions. Amor que ens nutreix, amor amb el qual nodrim. Amor que rebem, amor que donem. Així de simple, així de bonic.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats