Nens altament sensibles: la meva experiència i alguns consells

He tingut la sort de tenir una filla altament sensible. És una benedicció, sens dubte, però també hem transitat passatges durs en aquest camí de conèixer-la, entendre què li passava i necessitava i sobretot, saber ajudar-la sense carregar-nos això tan increïble que és la seva enorme sensibilitat.

No ha estat fàcil però sí apassionant i enriquidor per a tothom. Però comencem pel principi.

Cada nen és únic. Ho dic molt sovint perquè no ho tenim tan integrat com sembla. Creiem, d’alguna manera, que més o menys són tots iguals i que si fa no fa… I no.

La sensibilitat, en el nostre món, no cotitza a l’alça, al contrari, i aquest és un handicap amb el qual hem de lluitar molts pares amb nens molt sensibles.

El fet d’estar molt poc familiaritzats (en general), amb l’alta sensibilitat, complica molt l’acompanyament a aquestes persones que, a estones, sembla que no encaixen en el nostre món.

En la meva opinió, tots els nadons són molt sensibles. Ho capten tot i moltes coses els poden resultar tremendament hostils. Els sorolls, les diferents temperatures, l’energia que cada un de nosaltres desprenem quan els tenim a coll, el to de veu que fem servir, les vibracions que cada un de nosaltres emanem…

Ho “mamen” tot.

Alguns nadons, a poc a poc es van adaptant amb certa facilitat a totes aquestes sensacions. A altres els costa més.

Avui em centraré en aquests últims; els que tot i anar creixent, els sorolls continuen molestant-los molt (i moltes altres coses) i segueixen sent molt sensibles a infinitat de situacions que de vegades als adults se’ns passen per alt.

RECORDO…

Nosaltres teníem un nadó que des del minut 1 detestava el soroll. Recordo haver de passar-me tot un àpat familiar a una altra habitació o fora del restaurant perquè aquell rum-rum de gent li resultava tremendament insuportable.

Recordo entrar en alguna botiga i haver de sortir per cames perquè havia notat “alguna cosa” que l’inquietava moltíssim sense que jo mai sabés què. Potser l’ambient, potser la música, potser algú que havia vist…

Recordo que li va costar poder-se relacionar amb algunes persones simplement perquè el to de la seva veu l’angoixaven moltíssim o perquè les arrugues a la cara (de la gent gran) l’espantaven, etc.

Recordo l’increïble olfacte que tenia i que segueix tenint. En broma li diem que podria dedicar-se a escollir i crear olors perquè té un nas prodigiós. Hem hagut de sortir d’alguns espais perquè ella no suportava la intensa olor.

Recordo la seva oïda, el tremendament desenvolupada que tenia i segueix tenint, sent capaç d’escoltar sorolls reals que ningú més escolta. “Ja arriba el papa”, ningú sent res i en un parell de minuts ell entra per la porta. I així.

Recordo la seva sensibilitat tremenda a la temperatura… ens va costar el nostre temps entendre com la temperatura podia irritar-la tant…

És cert: els nens en general, tenen tots els sentits molt desenvolupats i a flor de pell. No en va acaben de sortir de “fàbrica” 😉

Tot això són anècdotes, característiques que hem viscut molt intensament i que fins i tot les meves amigues o els nostres familiars han vist sempre com n’era de sensible.

Però els nens altament sensibles no només hi senten molt bé o noten coses que la resta potser no. Són altament sensibles també a les emocions i potser és això el més difícil de gestionar.

La seva empatia és brutal i per tant, poden patir horrors veient un altre nen plorar, i quedar-se atrapats en aquella emoció que han vist en els seus ulls.

Tot els afecta com si no hi hagués un demà. No només la frustració, que també, sinó tot. La seva intensitat emocional és, de vegades, molt esgotadora per a les mares i pares que els acompanyem perquè no és fàcil.

Sí, els nens en general són molt intensos en la vivència de les seves emocions, així és la infantesa al cap i a la fi.

Però hi ha intensitats i intensitats i la dels nens que són molt sensibles és superior, us ho asseguro. En tot: en la frustració, en la por, en l’alegria, en l’empatia, en la gelosia, a l’ira, en l’amor, en la compassió, en la culpa, a la separació, en la seva capacitat d’observació i d’adonar-se de coses que passen desapercebudes a ulls d’algú menys sensible…

Tot és tan intens que les mares i pares a estones no podem expressar-nos com ho faríem amb un altre nen perquè sabem que allò que diguem, sigui el que sigui, té un impacte molt superior en tot el seu ésser.

Per això cal aprendre a valorar molt bé què fem i com, perquè prou pateixen ja en aquest món on es valora tan poc la sensibilitat com perquè els seus pares els ho posem més difícil.

Anar a l’escola pot ser molt dur per a un nen així, perquè la seva alta sensibilitat se sent agredida sovint amb sorolls, amb molt moviment que no és capaç de comprendre ni processar, amb comportaments que li fan mal excessivament, etc.

Per això és tan important que cada vegada més adults entrem en el món sensible i puguem acompanyar aquests nens.

Perquè ser sensible té coses molt bones: la seva claredat, la seva intel·ligència, la seva visió, la seva espiritualitat (solen ser nens molt “connectats”), la seva capacitat de reconèixer en l’altre les seves emocions més amagades i empatitzar amb ell sabent com acompanyar-lo, i un llarg etcètera.

Però… anem a pams.

Si ja als adults ens costa comprendre i gestionar les emocions i les necessitats a tots els nivells dels nens petits, si a sobre són altament sensibles, costa encara més.

Perquè el teu fill sent les coses d’una manera en què no la senten els altres nens, o almenys, la majoria d’ells i pot atacar-te la por: és normal això que fa? Li passa alguna cosa al meu fill? Per què els altres no fan el mateix que ell? Per què li costen tant certes coses? I per què li costen tan poc coses que fins i tot als adults ens resulten difícils? i podria seguir, perquè les preguntes són moltíssimes.

SI TENS UN FILL D’ALTA SENSIBILITAT

És molt probable que tardis un temps en adonar-te que és així, perquè al principi vas a cegues.

• No t’atabalis, que sigui així és una benedicció i si saps com acompanyar-lo, tot anirà bé.
• No el comparis: és únic i excepcional, com cada nen. Comparar-los quan són diferents no serveix de res i et farà patir.
• Oblida l’exageració: sí, tot sembla molt exagerat quan vius amb un nen altament sensible però no està exagerant. Viu la vida així perquè la seva sensibilitat és tanta que la seva reacció a les coses que li passen, que veu o viu poden realment desestabilitzar-lo.
• Comprèn-lo. Crec que és de les coses més importants. Informa’t i comprèn el que viu i com ho viu per poder empatitzar de veritat amb la seva realitat.

ALGUNS CONSELLS

• Limita molt l’ús de pantalles i controla què mira perquè alguna cosa que a un altre nen no li suposaria res, potser el teu fill es passa 3 setmanes patint amb això que ha vist.
• De la mateixa manera, et recomano que no vegeu les notícies amb ell davant fins que no sigui molt més madur i pugui comprendre més el que veu i sent. No, no és sobre-protegir-lo. És, simplement, que a la primera infantesa és molt probable que un nen així s’angoixi moltíssim per una imatge que ha vist o per unes paraules que ha escoltat. Sí, tots els nens poden tenir por d’alguna cosa que veuen, és cert. Però un nen altament sensible pot estar setmanes molt angoixat amb el que ha vist.
• Procureu no anticipar-vos: anunciar al vostre fill que el cap de setmana anireu a anar a la platja amb els cosins pot desestabilitzar-lo tots els dies previs amb una ansietat tremenda. Doneu-li la informació justa en el moment just.
• Les rutines li aniran molt bé.
• Doneu-li materials per explorar la seva creativitat. Deixeu que balli, canti, etc. Tota la part artística la tenen molt desenvolupada i poden fer coses magnífiques si els deixem…
• Vés amb compte en com t’expresses, en les coses que dius i posa paraules a aquelles situacions que vegis que el desborden. Comentar amb algú que fulanito té càncer i està molt malalt pot fer que l’assaltin mil pors. Estiguem atents.
• Tingues per segur que moltes situacions considerades molt “normals” per la resta, el poden desbordar emocionalment. Estigues present en acompanyar-lo sense jutjar-lo i procurant que, a poc a poc, vagi canalitzant tota aquesta emoció que se li’n va de les mans.
• Ajuda’l amb la respiració. Per a nosaltres treballar la respiració ha estat clau.
• Potencia el seu camp espiritual amb rituals, etc. perquè la seva sensibilitat pot fer que en aquest camp senti coses meravelloses, i sobretot, seguretat perquè és un terreny que sí comprèn, que pot reconèixer millor. (Recordo que amb només 2’5 anys podia acompanyar-me a meditació i seguir una sessió feliç, sense parlar, sense gairebé moure’s. S’asseia en postura i feia com els altres. La gent no s’ho creia fins que el veien. El silenci, aquella pau, li donaven estabilitat i se li posava la mar de bé).
• Procura que descansi bé i dóna-li molts moments de silenci i pau. No són nens amb els que puguis fer moltes activitats al dia perquè posen tanta emoció en tot, que poden sentir-se desbordats. Em va costar aprendre-ho però ja ho anem regulant molt millor, combinant moments d’activitat en companyia i moments de relax i pau en silenci a casa. Sí, de vegades condiciona una mica, però és preferible fer menys i millor, que voler seguir el ritme d’altres famílies amb fills, per exemple, i lamentar-ho després.
• No el jutgis. No pot canviar-ho i en molts moments, ho pateix. Però hem de veure tot el bo que té tenir un fill així. Aprendre a acompanyar-los és un repte i una font de creixement personal increïble.

PER ACABAR …

Ser molt sensible és molt bo, és fantàstic. Però a estones és dur perquè és com si anessis despullat pel carrer en ple mes de gener. Així es deuen sentir els nens altament sensibles amb un afegit: no ho entenen.

No entenen per què senten el que senten o per què els passa el que els passa.

I per això hi som, per explicar’ls-ho i acompanyar-los.

Per a mi tenir una filla molt sensible ha estat i segueix sent un camí preciós i m’encanta com és. 

Crec que el més important i més difícil alhora és aconseguir no carregar-nos (ningú) la sensibilitat que tenen aquest tipus de nens, tan rica, tan plena de matisos, tan creativa i profunda.

Acompanyar sense fer-los ser els que no són. Acompanyar sense intentar moldejar-los aconseguint que arribin a l’edat adulta amb les eines, els recursos i la resiliència necessàries per viure plena i feliçment amb la seva sensibilitat.

Arribar al punt que la sensibilitat elevada que tenen no sigui un obstacle sinó un trampolí per desenvolupar-se en camps on és justament sensibilitat el que es necessita.

I per acabar, us recomano moltíssim que vegeu el reportatge de Crònicas: “Sensibilidad al trasluz” de TVE perquè crec que pot ajudar-vos molt a entendre com són les persones d’alta sensibilitat.

Tant de bo aquest post us hagi estat d’utilitat.

Llarga vida a la sensibilitat! 🙂

El dimarts 27 de juny del 2017 vaig participar al programa “L’ofici d’educar” de Catalunya Ràdio on vam parlar de nens altament sensibles. Aquí teniu l’enllaç del programa, per si el voleu escoltar.