Nens emmarats

He perdut el compte dels missatges he rebut de mares preocupades perquè familiars, amics o fins i tot la parella les critica com si estiguessin fent alguna cosa malament perquè el seu fill les prefereix a elles.

“És que només vol que l’adormi jo”, “És que no vol que me’n vagi”, “És que no es vol quedar amb els tiets”, etc. Com si el nen tingués algun problema perquè no fa el que els altres esperen d’ell.

Per això em vaig decidir a dedicar un vídeo sencer als nens emmarats, perquè ja va sent hora que deixem de culpabilitzar-los, els entenguem i els acompanyem com es mereixen.

Perquè és que a més, com he explicat en el vídeo, com més ganes tenim que no n’estiguin, més n’estan, perquè més inseguretat els transmetem. “Si la mare, que em fa sentir segur, no vol que estigui al seu costat, encara em sento més insegur”, i així. Com una roda que no para.

Moltes vegades, moltes, el que fem perquè deixin de ser emmarats l’única cosa que aconsegueix és que ho siguin encara més.

He parlat en més d’una ocasió d’aquest tema:

“PER QUÈ NOMÉS A MI”

“QUÈ ÉS L’ANGOIXA PER SEPARACIÓ DE LA MARE”

L’ideal seria que entenguéssim que voler estar a prop, enganxat, en contacte amb la mare és normal i que a mesura que van creixent van separant-se’n. Alguns més, altres menys, és molt normal i habitual que els nens se sentin així.

Si ho entenguéssim com una cosa no preocupant, deixaríem d’atabalar a les famílies, i les famílies deixarien d’intentar fer coses perquè el nen es desenmari quan encara no està preparat per fer-ho.

Si voleu un adult enganxat a les faldilles de la mare, feu que es desenganxi d’ella quan no sigui encara el moment, quan no estigui preparat per volar.

Què fan els animals? Estan amb la seva mare fins que poden valer-se per si sols. Doncs un nen petit no pot valer-se encara per si sol i com més insegur se senti, més voldrà a la mare.

Però és que pot voler-la també perquè li ha passat alguna cosa al cole, perquè porta uns dies una mica aixafat o malaltó, perquè la va trobar a faltar el cap de setmana o què sé jo.

Fa molts anys vaig acompanyar a una amiga a l’hospital on hi havia la seva àvia moribunda. Aquest hospital en concret era només per a gent gran i aquesta planta hi havia avis morint-se.

Sabeu que em va impactar? El que cridaven alguns: “mama, mama!” als seus 80 o 90 anys… La mare és important, molt, i la seva empremta queda en nosaltres tota la vida, vulguem o no.

Deixem que s’empapin de nosaltres sense culpes, sense ambivalències, sense objeccions, i un dia volaran tan alt i sense por que sabrem que ja estan preparats per deixar-nos. I estarà bé. I estaran bé.

I tu, tens un fill emmarat? Jo si. Les 2. 🙂