No li digueu a ella el que em voleu dir a mi

12.12.2011

Pares i mares “embarassats”. Pares i mares que acabeu de parir. Heu de saber que a partir d’ara, hi haurà gent que us dirà coses sense dir-vos-les a vosaltres, és a dir, que miraran al vostre bebè i com si hi mantinguéssin una conversa d’adult li diran allò que no s’atreveixen a dir-vos mirant-vos a la cara. Al principi no ho acabareu d’entendre i pensareu que és només fruït d’algun tipus d’alienació mental passatgera que desconeixeu, però més endavant veureu que estem parlant d’un virus que s’escampa i s’escampa i que afecta a bona part dels que, val a dir-ho, creuen que esteu fent alguna cosa malament en això de criar el vostre fill.

Però posaré alguns exemples que els que teniu fills segur que heu sentit alguna vegada. És hivern i surts al carrer amb el teu fill abrigadet que està la mar de feliç dins de la motxilla i el cobertor o dins del sac del cotxet. Arriba X persona i li diu: “Ai, que guapo que estàs! No et porta massa abrigat la teva mare?”. En aquestes ocasions a mi em venia de gust dir allò de: “Hola!!! Sóc aquí!!!” perquè tenia por que no m’hagués vist… (diuen que sóc petita!). O el teu fill fa un esternut i li enganlta allò de: “ai que em sembla que t’estàs constipant… ara ràpid cap a casa!”. Senyora, que no sap caminar! Ho decidiré jo si anem cap a casa o no! En aquells moments la veritat és que no m’importava massa el que diguessin o deixessin de dir; jo estava enamorada perduda d’aquella criatura i com que veia que ella posava aquella cara de “quina senyora més rara, que no conec de res”, doncs simplement, passava. Però ara resulta que la nostra filla s’ha fet gran, i ho entén tot, i parla, i ho diu tot i a vegades sí… sembla molt i molt gran. Ara sí que m’emprenya que li diguin coses que, en realitat, em volen dir a mi.

L’altre dia vam anar a una botiga tots tres. Era matí, una hora que molts nens són a l’escola bressol, però… atenció, no tots! Un dels dependents li diu: “Què fas, que no vas a l’escola?” i ella que no va contestar perquè clar, a l’escola ella encara no hi ha anat mai. I apa, per no ser borde i deixar aquell silenci matador vaig dir: “no hi va encara”, davant la cara de sorpresa del senyor que no sabia si dir-me “però que esteu sonats?” o, intentant reconduir la venda que crec que l’interessava bastant, dir allò de “ah, millor… així no es posarà malalta!” i fer-nos una mica la pilota. Endevineu-ho. Va fer servir la segona opció, però la veritat és que malgrat que la intenció que hi va posar era bona, es veia d’una hora lluny que ho desaprovava. Una estona més tard passem pel mostrador. Hi havia un altre noi, de la nostra edat que la veritat és que no hagués calgut que digués res, perquè era l’altre senyor el que ens atenia. Però no se’n va poder estar: “apa, que avui fas campana i no vas a l’escola?” amb aquell rin-tin-tin que la Laia no va entendre i que a mi em va posar dels nervis: “Caram, veig que teniu molt interès en què vagi a l’escola!” Sona desagradable? Potser sí, però no ho vaig poder evitar. L’efecte va ser immediat; el noi més jove va desaparèixer com per art de màgia i el senyor més gran va dir: “i ara… tindrà més dies que llonganisses per anar-hi!”. Punt final de la història. Cap més comentari.

En sortir, el meu company em va dir que segurament ho deien per ser amables. Probablement. Però d’una banda se m’acudeixen mil altres maneres de ser agradable amb un nen petit i no són dir-li que fa campana, i de l’altra… tampoc calia. Uns dies després, a casa, em vaig adonar que aquells dos van pagar els plats trencats, de tants comentaris fets a la Laia quan, en realitat, no eren més que un judici fet indirectament a la seva mare, o sigui, a mi. Em vaig adonar que ells dos devien ser la gota que va fer vessar el got… però és que em fa ràbia que facin comentaris així a una nena que ja entén què li estan dient, i que capta perfectament el to de desaprovació i posa aquella cara de “mama, què he fet malament?”. I des d’aquí, sisplau, no utilitzem els nens petits per desfogar-nos de coses que no ens atrevim a dir als adults que en són els seus pares. Si no tenim la valentia de dir el que volem dir i a qui ho volem dir, doncs callem, que a vegades calladets, estem molt més guapos!