Per què?

14.12.2011

Hi ha coses que m’indignen i ahir en va passar una d’elles. A una dona acabada de parir, li van dir a la clínica on estava ingressada que potser ella no tenia llet, ni calostre, ni res de res. Em vaig quedar de pedra… Vaig trobar que era la millor manera de fer sentir bé a una mare, tranquil·la, segura de sí mateixa i amb l’autoestima pels núvols. Per l’amor de Déu, però que estan bojos? Les dones després de parir tenim calostre i al cap d’unes hores (de poques o d’una mica més depenent dels casos) ens puja la llet i si el bebè va mamant, n’anem produint. Així de senzill.

Em fascina la quantitat de coses que s’arriben a dir des de llocs on s’hauria de tenir tota la informació possible. Una pediatra va dir a una amiga amb un bebè d’1 any que la seva llet ja no l’alimentava i que era ella, la mare, la que estava enganxada a donar el pit, com si es tractés de cocaïna! Un altre, va dir a una altra amiga que la seva llet s’havia convertit en aigua i evidentment ja no aportava cap mena d’aliment al seu fill. Puc arribar a pensar que és casualitat i que justament les meves amigues es troben amb mals professionals. Però aleshores navego per Internet i em trobo coses encara més al·lucinants i m’adono que no sóc jo o les meves amigues, sinó que és una cosa molt generalitzada. Que hi ha molta ignorància. Moltíssima.

Avui he llegit el post de Vivian Watson a Nace una mamá que us recomano. Un pediatra li escriu un comentari al blog amb un to com a mínim, despectiu, dient-li que no generalitzi, i d’alguna manera, posant en qüestió que sigui bo adormir els nens a coll, amb amor, etc… no fos cas que un dia no hi fóssim. Aleshores sí que patiria, aquell nen! Per tant, segons dedueixo del seu comentari, el millor és no donar-li mai allò que podríem donar-li, i així, si mai no ho té, tampoc ho trobarà mai a faltar. Recordo una mare que un dia em va explicar que havia anat al pediatre i li havia dit que havia de fer fora el seu fill de l’habitació de seguida, ara que havia fet quatre mesos, perquè sinó, se li malacostumaria i li prendria el pèl. O una altra, que em va demanar, compungida, si donant-li el pit a demanda convertiria la seva filla en una tirana i una dèspota; justament això és el que li havia dit la infermera. Recordo que en el meu post “LACTÀNCIA PROLONGADA” explico el que em va dir el meu ginecòleg: “no tens por que se’t viciï donant-li pit ara que ja té 2 anys?”…

I les preguntes que em vénen al cap són aquestes: què carai ens passa? Què els passa als professionals que tracten amb nens i mares (ginecòlegs, infermeres, pediatres, etc) que repetidament (no tots, per sort, però molts) tenen un cert interès en què no els donem allò que ens surt per instint, allò que ens és més natural. Quin carai de mania tenen en què els allunyem ben ràpid de nosaltres, en què d’alguna manera, no cultivem el vincle diari que suposa el contacte, la fusió emocional, la llet materna… Per què aquesta mania de convertir en dolent, en viciós, en gairebé una espècie de caça de bruixes això de criar amb amor i respecte, atenent a les necessitats més primàries d’aquell bebè que fa dos dies era dins del ventre? Per què no l’hem d’escoltar? Per què no ens hem d’escoltar a nosaltres mateixes? Per què desnaturalitzar-nos i evitar parlar de la maternitat com el que és; un miracle, una de les coses més sagrades i més poderoses que hi ha a la vida? Per què aquesta mania de convertir les mares en nenes tontes que es pensen que juguen a nines? I sobretot… per què allunyar-nos de l’amor?

Només em ve una resposta al cap o un motiu. Perquè no agrada. Perquè la majoria d’éssers humans no hem estat suficientment maternats, ni amb prou llet, ni amb prou contacte, ni amb prou braços, ni amb prou escolta i empatia, ni amb prou escalfor a la nit, ni amb prou fusió. I quan això no s’ha tingut, no s’ha mamat, i sobretot, quan no s’hi ha posat consciència i no s’ha pogut plorar, ni posar una mica de llum en tanta, tanta foscor, veure algú fusionat que desprèn amor per cada porus de la seva pell, remou. I incomode, i fa ràbia, i genera antipatia… I aleshores, des de la posició que ens atorga la bata blanca, o el que sigui, diem frases cruels, fruit de la ignorància, de la poca informació, però també fruit del no saber-se (encara que sigui de manera inconscient) maternat com la que tenen al davant materna. I apareix el dolor que s’ha de transformar ràpidament en atac, en sembrar inseguretat a aquella mare novella, no fos cas que fóssim nosaltres (els entesos) els que ens quedéssim amb aquella rèmora de dolor que ens faria trontollar i obligar-nos a plantejar milions de coses en les quals no tenim cap intenció ni cap interès en submergir-nos. O sigui que ataquem i d’alguna manera, també ens defensem. Perquè (inconscientment) hem tingut gelos d’aquell bebè a coll de la seva mare amb cara de feliç i de ple. Perquè (inconscientment) ens agradaria poder-nos-hi convertir, i tenir una mica més de la mare que no vam tenir i que, sí, encara ara, amb 40, 50 o 60 anys… enyorem. I la mare marxa indefensa, dolguda, trista, infantilitzada, preocupada, culpable i sentint-se incapaç de sostenir aquell bebè, perquè allò que li sorgeix de dins, allò que li donaria, li han dit que no val. Com ho ha de fer, doncs, ara?

M’indigna, m’entristeix, em fa pena i em dol la lleugeresa amb què es tracta i es parla a les mares, i d’alguna manera, també als seus bebès. Em dol el poc amor i la poca empatia. I des d’aquí dones, mares, desconegudes, conegudes i amigues: feu cas al que sou, al que sentiu, i al que us diu el cor. Agafeu el timó i empodereu-vos. Creieu-vos que sou, que ho feu bé i que teniu tot el dret a sentir-vos-en orgulloses. Feu el favor de no deixar-vos trepitjar i no creure a cegues algú amb bata blanca que diu: “deu ser que no tens llet”. Estimeu als vostres fills amb bogeria sense por de convertir-los en perfectes inútils. Respecteu-los per damunt de tot i camineu junts el que us toqui viure amb empatia i amb amor.

Només així podrem anar posant llum a tants segles de foscor.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats