No m’agrada anar al pediatre

5.4.2011

Aquesta frase no la diu la meva filla, que per ara encara només diu paraules soltes. Aquesta frase la diu la seva mare, o sigui jo. Perquè a mi, no m’agrada anar al pediatre. Gens. Potser sóc infantil, poc madura, què sé jo! O potser és que no he acabat d’estar de sort amb els pediatres, homeòpates, i els metges que quan la Laia va estar hospitalitzada, van tractar-la. Però pel que sigui, us puc ben assegurar que no m’agrada gens anar a la cita acordada amb el pediatre. I si he de ser-vos sincera, juraria que no sóc l’única!

Abans que res, vull deixar una cosa clara: segur que hi ha milions de pediatres boníssims, amables i dolços amb els infants. N’estic completament segura. En aquest text no tinc cap ànim de generalitzar i de posar a tothom dins del mateix sac. Si no ho faig amb els bebès, que considero que tots són únics i diferents, per què ho hauria de fer amb els pediatres? Però vull explicar la meva experiència, bé, la nostra i parlo només dels que ens hem creuat pel camí d’aquesta criança.

De tots els metges que hem tingut oportunitat de conèixer durant aquests 20 mesos, que per sort, no han estat gaires, hi ha un denominador comú; són poc dolços. Van per feina, a preu fet. Quan la meva filla acabava de néixer, que les visites al pediatre són més sovintejades per allò de controlar el pes i aquestes coses, la doctora que la duia gairebé ni la saludava! Per favor, que els bebès també són persones. “hola, guapa, com estàs? Ara et pesarem. Veus aquest pal? Ara te’l posaré a la boca per mirar-te el coll, no et faré mal. Tranquil·la, no pateixis que acabarem de seguida.” Sempre era això el que jo esperava que digués la pediatre i mai ho deia. Anava a sac amb l’instrumental, agafant-la, auscultant-la amb allò gelat sobre la pell… Tampoc és tan difícil! No crec que demani res de l’altre món!

Recordo una vegada una visita amb un doctor; la Laia, en veure’l amb la bata blanca ja va posar mala cara. Ell, tan poc dolç i tan sec com l’altra pediatra, va anar per feina. No tenia temps per dir res maco o agradable a un bebè que se’l mirava malament. Va començar a remenar-la sense cap mena de delicadesa i evidentment, ella va començar a plorar. En veure que ella plorava, ell encara va anar més ràpid i més maldestre. Quan va acabar, ella es va abraçar a mi com dient-me “com m’heu pogut dur aquí?”. Ell es va voler fer el simpàtic i li va donar un ninotet, com si els nens fossin tontos i amb això ja oblidessin que no se’ls ha tingut en cap moment en compte. Ella va rebutjar el ditxós ninotet i ell va contestar “Que rancorosa que és!”, dirigint-se a mi, i buscant que jo assentís amb un “ai, sí… tan bé que ho ha fet vostè!”. En comptes d’això li vaig espetar: “és que no li ha agradat el que li ha fet, i per això li fa mala cara. No és rancorosa, és conseqüent”. La visita va acabar ràpid.

Però també hi ha una altra cosa que no m’agrada d’anar al pediatre i és que em pregunten coses que no els incumbeixen, o que opinen de coses que, al meu entendre, no haurien d’opinar. Quan la Laia va fer 8 mesos, la infermera em va dir “on dorm la Laia?” i això sol ja em va sobtar. “Amb nosaltres”, vaig dir. Ella, que va entendre que “amb nosaltres” volia dir només a la nostra habitació, va continuar que “ara ja la podeu posar a dormir a la seva habitació”. De lactància materna, ni en parlo, no fos cas que decidissin també opinar-ne o dir-me quan és hora de deixar el pit! I jo que em pensava que aquests assumptes només eren competència dels pares! Innocent! Com que no tinc ganes de discutir ni d’explicar res de la meva vida a algú que no té cap ganes d’escoltar-me, acabo callant. No dic res. No explico com crio a la meva filla. Vaig dient “amén” fins que ens obren la porta i marxem.

És trist, ho sé. Però davant la poca empatia que he sentit sempre que he anat de visita, he decidit escollir aquest camí. Perquè d’alguna manera, és com si la bata blanca i el títol els donés dret a infantilitzar-nos, a tractar-nos (generalment a les dones), com si fóssim pollets de corral que no sabem res, ni sentim res i anem perdudes esperant que algú, amb bon senderi, ens guiï en aquest camí. Em sento jutjada, sento que ens jutgen. Perquè estimem aquests bebès encantadors i patim si els remenen amb mala pata i ploren. I aleshores, tinc la sensació que res del que digui, res del que els expliqui els farà mirar-me d’una altra manera.

Ara bé, no perdo l’esperança… Confio que algun dia trobarem un pediatre que a banda de ser bon metge, també senti empatia envers els infants. Que els miri com els ha de mirar, que s’hi dirigeixi amb tot el respecte que es mereixen, que l’entengui si el nen@ plora perquè està espantat. Que sàpiga posar paraules al que senten els nadons, que se’ls estimi encara que no siguin els seus i els ho faci saber amb el gest, amb el toc, amb la mirada. I que ens vegi, a les mares i als pares primerencs, no com una parella d’ases sinó com dues persones que amb el seu amor, el seu instint i tota la seva bona intenció intenten criar el millor possible el seu fill.

PD: El meu company també ve a les visites al pediatre i se sent igual que jo, i a vegades, s’indigna més i tot!

Un dia més després…

En el post d’ahir, el “NO M’AGRADA ANAR AL PEDIATRE” explicava que fins ara, els metges que han tractat a la meva filla ho han fet de manera seca, poc dolça, maldestre i diria que no n’hi ha hagut mai cap que s’hagi dirigit a ella amb amor, empatia i respecte. Doncs bé, tinc un amic que fa molts anys que viu a la Xina. Fa poquíssim que ha estat pare i amb les ganes i il·lusió que caracteritza els pares primerencs, justament ahir em va enviar un vídeo del seu fill a la seva primera visita pediàtrica. Mare meva, quina diferència! Per començar no despullen al nadó per fer-li el reconeixement. Per tant, impossible que se senti tan indefens com quan aquí, amb només uns dies de vida, els posem despulladets a sobre la bàscula! Però el que més em va agradar és que la dona, la metgessa, primer de tot, li feia massatges, carícies a la panxa, a la cara, tot parlant-li. Evidentment, no us puc dir què li deia perquè no sé xinès, però es notava que al fill del meu amic li agradava. Estava tranquil, serè. Durant tota l’estona que dura el vídeo, que no és pas poca, la pediatre tracta el nadó d’una manera absolutament respectuosa, carinyosa i dolça. L’ausculta per damunt del pijama, el mira de tot arreu a poc a poc, parlant-li, fins que finalment, l’agafa la mare perquè la visita ja s’ha acabat.

Com aquell qui diu, jo acabava de penjar al meu blog les nostres visites al metge gens agradables i al mateix temps m’arribava, via correu electrònic, justament el que m’agradaria trobar-me quan vaig al meu ambulatori. M’arribava de la Xina. Espero no haver d’anar tan lluny per trobar algú que sigui bon doctor i que tracti a la meva filla com qualsevol bebè/nen es mereix. Ah, Gràcies, Sergi i enhorabona un altre cop!