Amistad

La maternitat i els amics

18.4.2011

Un cosi nostre, que acabava de ser pare, ens va dir un dia quan jo tenia una panxa de sis mesos: “Aprofiteu ara a veure els amics que no tenen fills perquè un cop neixi la criatura, només us relacionareu amb els que sí que en tenen; aquests seran els únics que podran entendre les coses rares que fareu!”. No vaig saber si exagerava o si ho deia de broma, però vaig seguir el seu consell i fins que vaig sortir de comptes vaig cuidar, i força, les relacions socials però sense fer distincions en matèria de fills. Un 19 d’agost vaig parir.

Ja amb la nostra filla a coll, vaig començar a entendre el que m’havia dit aquell cosí. Les primeres setmanes del puerperi només hi ha un únic objectiu; adaptar-se a la nova situació i conèixer aquella persona que, de sobte, ha arribat a casa. Sí, tens visites i et venen a veure, però almenys jo, acabada de parir i amb les hormones a mil, tenia el cap a una altra banda i només tenia ganes d’admirar i de parlar d’aquella cosa preciosa que havia sortit del meu ventre. No sé si a les meves amistats els apassionava el tema, però en tot cas, no em van dir el contrari. Amb el temps, comences a fer aquelles coses “rares” de què parlava el meu cosí; no tens ni un segon per trucar a ningú i molt menys, per veure’ls. Perquè potser vols quedar aquella tarda a les 18h però quan estàs a punt de sortir de casa, s’ha cagat i l’has de canviar, i quan has acabat de fer-ho, vol tornar a mamar. Aquella presa dura tant que se us fa l’hora de banyar i ja desestimes sortir a la tarda… Al cap d’uns dies de què et passin aquestes coses, decideixes no quedar gaire en ferm, i et sap greu, perquè no saps si la gent que no té fills, ho acaba d’entendre.

Però coneixes altres mares que estan igual que tu, i que potser són elles les que avui, et deixen plantada, però no passa res, perquè ho entens i saps que demà, podries ser tu. Són aquelles amigues que, si truques plorant perquè, simplement, avui no t’has pogut dutxar, l’has tingut tot el dia a coll perquè només volia pit, i estàs baldada, no pensen allò de “pobra tia, quin pal tenir fills”, sinó “buf, com t’entenc, tranquil·la, demà ja serà un altre dia”. Saps que et pots deixar anar i despotricar de tot, perquè ella, que també té fills, sap que el que més estimes en aquest món és el bebè que tens a coll. I potser sí, durant un temps, t’és més fàcil fer-te amb altres parelles amb fills perquè podeu parlar de les mateixes coses, us interessen els mateixos temes (de criança, òbviament!) i rieu de les mateixes tonteries perquè les heu viscut.

Però també per sort, sempre hi ha aquells amics que potser sí, es compten amb els dits d’una mà, i que encara que no tinguin fills hi són sempre. Que potser algun dia et miren amb cara rara segons què els expliques i segurament no entendran ni tot el que et passa ni tot el que sents, però és igual, perquè t’acompanyen en aquest nou estadi pel qual passem els nous pares. Són amics que entenen i no els molesta que, quan el fill ja gateja, siguem a casa seva i li remeni tot. Que no l’importa si durant un temps, costa tenir converses sense interrupcions, perquè no li pots treure l’ull de sobre. Que no l’importa venir-te a veure a casa, perquè que tu et desplacis amb aquella criatura és, evidentment, molt més complicat. Són aquells amics que et truquen quan el teu fill fa anys, perquè se’n recorden del dia, perquè el tenen present, i sobretot, perquè saben que és un dia importantíssim en la vida de la parella. El dia en què va canviar tot, o potser no tot, però gairebé.

Són amics que m’han ajudat a no sentir-me tan invisible durant el temps que he estat dedicada a la criança de la meva filla. Amics que em dúien “imputs” de l’exterior, com si d’un altre món es tractés, perquè el meu, era absolutament diferent. Són els que no han cregut que, de sobte, el meu company i jo ens haguéssim tornat uns avorrits, sinó que saben que estem en una altra etapa, i l’han volguda viure amb nosaltres. Aquests són els AMICS amb majúscules; els que el fet d’haver-te convertit en mare/pare, és només un petit detall que, lluny de separar-vos, us ha unit encara més perquè ara, no només ens estimen a nosaltres dos, sinó que s’estimen també, i molt, la nostra filla.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats