No sé si a tu et passa

20.1.2015

 

No sé si a tu et passa, però ara que sóc mare de dues i que torno a estar en plena voràgine criadora, no trobo a faltar ni anar a sopar amb les amigues, ni anar a ballar, ni viatjar (bé, això una mica), ni… només trobo a faltar el meu marit, el meu company, el meu amant… Perquè en aquesta voràgine, a estones és difícil fins i tot tenir un moment per mirar-te als ulls, per re-trobar-te en ell, per re-trobar-se en tu. Perquè quan un n’adorm a una, l’altre adorm a l’altra, perquè quan un banya, l’altre fa sopars, perquè quan un porta a cole, l’altra dóna el pit… i així un dia i un altre.

 

No sé si a tu et passa, però nosaltres ens hem de dedicar carícies fugisseres mentre un passa a canviar bolquers i l’altre ajuda a recollir un puzzle. Nosaltres ens mirem de rasquitllada i imaginem que aquella nit s’adormiran a l’hora i que no es despertaran fins ben al cap d’una estona… Enmig de converses a taula ens diem allò de “recorda’m que després t’expliqui una cosa”, perquè amb la voràgine criadora les coses se’n van fàcilment del cap, i ens fem aquestes alertes perquè un o altre, recordi que havia quedat alguna cosa per explicar.

 

I no sé si a tu et passa, però es fa tard i una no vol anar a dormir, l’altra ha fet un sonet una mica tard i entre pitos i flautes la casa entra en calma quan les gallines fa hores que dormen i quan finalment això passa, ni un ni l’altre recordem què era allò que havíem d’explicar. O quan ho recordem ja estem entrant en son gairebé profund i et dius a tu mateixa, “demà, de demà no passa que li explico!”

 

No sé si a tu et passa però resulta que és hivern, i on vivim nosaltres fa un fred que pela (i boira!), i passa allò de què ara és una que s’ha costipat, ara sóc jo que tinc la passa de la panxa, ara és ell que té mal de coll, ara és l’altra que ha pillat la varicel.la. I amb tant enrenou, vas sumant nits de mal dormir, o de dormir poc o gens. Nits d’aquelles que el toques, no per fer l’amor precisament, sinó per demanar-li “on dimonis vam posar el xarop ahir, que no el trobo?”. I això la nit que et toques! Perquè en d’altres, perquè una nena no desperti a l’altra amb la seva malaltia, us dividiu, i cada un dorm a una habitació amb una filla, així almenys algú pot tenir l’esperança de fer un son llarg. I llavors sí que ja no hi ha ni la possibilitat de fer-te una carícia intencionada!

 

Quan tot això s’esdevé, quan vas sumant dies de despropòsits, em trobo enyorant-me. Enyorant la calma d’un vespre tranquil sense mocs, ni tos, ni nenes que no volen dormir, ni cansaments que acaben amb els pares.

 

Em trobo enyorant el nostre espai, el nostre temps. Aquell que és només nostre, on no hi entra ni una filla ni una altra. Allà on només som ell i jo, o jo i ell. Em trobo enyorant el tacte, l’escalfor, l’abraçada infinita i profunda, la que tot ho repara, la que retorna l’energia, les ganes, la força…

 

No sé si a tu et passa, però a vegades em trobo dient “tampoc demanem massa!”: un vespre tranquil, una migdiada a 4, una pel.lícula sense interrupcions, una conversa que no sigui entretallada. I ho intentem i no defallim, i mirem el calendari, i veiem que per la primavera encara falta o sigui que ens haurem d’omplir de paciència i entrega per arribar a tot mentre seguim buscant aquell moment (encara que sigui ínfim), on poder-nos fer una arrambada maca.

 

No sé si a tu et passa, però jo enyoro el meu marit, el meu company, el meu amant… i a estones em sento com una enamorada adolescent, que té papallones a la panxa quan intueix que, avui sí, les nenes s’adormiran alhora. I llavors ens mirem, amb aquells ulls de “d’avui no passa!” i se’ns escapa el riure mentre ens assegurem que els escoltadors estan endollats, i ens fonem en una abraçada forta i un petó de rosca (per fi!) sense adonar-nos que tots dos tenim els dits creuats!

 

No sé si a tu et passa però a mi sí, i tant si em passa! 😉

Leave a reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.