slowlife

No vull córrer

21.5.2015

 

Estimades Laia i Lua,

 

Quan llegiu això ja haureu vist de sobres que en aquesta societat anem massa depressa, no en tinc cap dubte. Però us escric per dir-vos que jo no vull córrer, i que malgrat el meu desig, massa dies em trobo corrent i fent-vos córrer. No us ho dic amb sentiment de culpa ni trencant-me les vestidures, sinó simplement perquè sapigueu que em sap greu.

 

Laia, em sap greu dir-te que t’afanyis a esmorzar, és una cosa que no suporto, que no puguis menjar amb la calma que a tu t’agrada. Però malgrat que et llevem molt d’hora perquè tinguis temps de tot, a vegades tu necessitaries dues hores més. I qui diu esmorzar diu qualsevol cosa que tu tens ganes de fer amb calma quan no hi ha temps perquè ens estan esperant, o perquè la logística de què tinguis una germana petita amb altres necessitats fa que no poguem explaiar-nos, en alguns moments, en certes coses que tu voldries. Com pintar juntes just quan la teva germana té molta son i em demana amb cara de necessitat bàsica, que li doni el pit de seguida. I aleshores pinto molt de pressa i sense gaire interès, per mirar d’acabar ràpid i satisfer la Lua en allò que li passa i que ara és prioritari.

 

Em sap greu que a estones no tinguis l’espai i el temps que necessites, amb la calma i el tempo que t’agrada, perquè resulta que la teva mare ha de fer noséquèmoltimportant (que a vegades ho és)… Però no vull córrer.

 

No vull transmetre-us el ritme trepidant dels que senten que si no corren, la vida no val la pena. No. A mi no em val la vida així. Jo la vull pausada, en mode slow, accelerada quan m’interessi per aconseguir una fi, però en l’harmonia tranquil.la de qui viu sense pressa.

 

Em sap greu, Lua, fer-te córrer a vegades perquè hem de recollir la teva germana a l’escola i just t’acabes de llevar de la migdiada i no podem fer aquelles mandres de lleona i el seu cadell damunt del llit. M’agradaria, saps que m’agradaria, i saps que ho fem sempre que tenim ocasió, però a vegades és impossible. I em sap greu. Em sap greu trencar-te el ritme tantes vegades perquè hi ha una altra nena, amb unes altres necessitats, que també he de mirar de satisfer. No m’agrada córrer, Lua, de veritat, encara que a vegades sembli que m’hi sento còmode… El que passa és que si no puc canviar-ho, intento prendre-m’ho bé, amb alegria i humor, i miro de cantar-te i transmetre’t que es maco també aquell moment. I ho és, però alhora… no m’agrada córrer.

 

No m’agrada córrer perquè quan ho faig sento que no estic centrada en mi i per extensió, no estic centrada en vosaltres… o més que centrada, connectada des del lloc més profund amb vosaltres.

 

Per això, justament per això, quan sento que tot va massa de pressa, quan sento que anem massa cansades o que la vida ens atropella, parem. I la Laia no va a escola i jo m’organitzo millor per poder dormir fins que el cor ens digui prou totes juntes, per poder passejar sense presses i assaborir quin dia més bonic que fa. Quan sento que els dies em passen per damunt, baixem del món una estona, unes hores, o tot el dia i llavors esmorzem sense temporitzador. I no ens traiem el pijama i fem pessigolles fins a agafar flato!

 

I quan em pregunten “no ha anat a l’escola avui? Que estava malalta?” jo responc que no, i em vénen ganes de dir que ens hem quedat a casa per prevenir emmalaltir-nos, perquè no fa falta estar malalt per baixar del món una estona i dir “fins aquí. Ara em toca a mi”. I això és el que us vull ensenyar a totes dues, filles meves. A saber córrer quan cal, però a no deixar que el ritme trepidant, la pressa constant, ens faci viure a remolc de les nostres necessitats.

 

Però tot i que intento anar-nos regulant, anar trobant l’equilibri entre el món on vivim i el que sento i necessitem en quant a ritmes, us demano disculpes per totes les vegades que no us deixo (pel que sigui), temps. Temps per fer, temps per dir, temps per gaudir o temps per perdre. Em sap greu, i no us puc dir que no tornarà a passar perquè tornarà a passar, segur. Perquè el món a vegades m’engoleix a mi també i no trobo el comandament per posar “pausa”. Però us puc dir que faré els possibles per posar-hi consciència i mirar de no atabalar-vos tant i deixar-vos fer més, i que quan vegi que ens estem passant de rosca, farem campana, sense remordiments. I aleshores dormirem fins que el cor ens digui prou, esmorzarem sense temporitzador, no ens traurem el pijama i ens farem pessigolles fins a agafar flato.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats