Criar amb respecte és important

Quan cries amb respecte i vincle hi ha dies que són durs.

Quan són bebès, hi ha dies que ploren sense parar perquè els passa no saps què i els bressoles, els alletes, els passeges… Nits que es desperten més vegades de les que creies possible, dies que s’enfaden i protesten i sembla que a tot el que tu dius ell respon “NO”.

Perquè hi ha dies que estàs cansada i no pots amb la teva ànima.

Que t’agradaria tenir el sopar fet, la cuina recollida, la casa en perfecte estat de revista, la roba plegada i als armaris, etc.

Que t’agradaria tenir allò de la feina resolt. Que t’agradaria estirar-te en una camilla i que et mimessin des de la punta dels dits del peu fins al front passant per cada racó del teu cos. Hi ha dies que al cap hi tens un munt de “coses per fer” i més d’algun “problema”.

I malgrat això, passeges el teu bebè pel passadís, l’alletes fins que es queda adormit o aguantes amb paciència i serenitat aquella marranada monumental a la plaça del poble. 

Quan cries amb respecte i vincle, hi ha dies que ho engegaries tot a rodar. Aquest respecte i aquest vincle, i faries cas als que et parlen de mà dura, deixar-lo plorar, que s’adormi sol, i no sé quantes bestieses més.

Perquè seria una bona escapatòria per aquells dies de cansament infinit on l’entrega es fa tan dura. Seria una bona manera de fugir i deixar de sentir que dónes més del que tens, que la motxilla de carícies i paciència que duies penjada està esgotant-se.

I és aleshores, quan li mires les mans mentre intenta adormir-se sense èxit, o quan li mires les pestanyes quan posa els ulls en blanc perquè està rendint-se, o quan li mires els peus quan segueix amb la marranada, o quan li mires les cametes quan plora perquè té un malestar que no saps desxifrar… que hi veus més enllà.

Més enllà del teu cansament i de la teva motxilla mig buida. Més enllà del què està passant en aquell precís moment… mires, i només hi veus AMOR.

T’adones, quan mires més enllà del que ens toca viure ara i aquí, que això ÉS IMPORTANT. Que acompanyar-lo totes aquestes hores, minuts i segons és important.

Que no deixar-lo plorar és important. Que no ignorar-lo és important. Que fer-li cas malgrat estiguis rendida i no puguis més és important. Que fer-li abraçades sinceres i acaronar-lo fins que s’adorm és important… I no només això: val la pena.

No importa si el teu fill triga 60 minuts més a adormir-se que el seu cosí.

No importa si quan plora enfadat et diu que no t’estima. No importa si l’has de passejar perquè no vol adormir-se estirat al llit. En aquell moment ell té aquella necessitat i segurament mai sabràs per què.

Només pots saber del cert que vol que l’acompanyis, que vol que hi siguis present i ser-hi i acompanyar-lo passi el que passi, trigui el que trigui, faci el que faci… és important.

Segurament ningú t’ho diu que això que fas cada dia és tan important. Ningú t’elogia ni et premia res. Tampoc vols cap premi, segurament, però algun copet a l’esquena no estaria malament…!

Però jo t’ho dic des d’aquí, si les paraules valen com a copet a l’esquena: això que fas dia rera dia, fins i tot quan sents que voldries fugir corrents i tirar la tovallola, és important.  

Que acompanyar-lo en moments en què mai t’hauries pensat que podrien ser tan durs i difícils és important.

I que no hi fa res si la teva ment busca escapatòries i et traiex amb vies fàcils o amb pensaments de “i si no l’havíem d’haver tingut?”… no et fustiguis banyant-te en la culpa. Només és un pensament fruit de la desesperació (potser) més absoluta, no és res més.

I això que fas és important per a ell i també per a tu. Perquè mentre l’acompanyes, mentre fas (potser) allò que no van fer amb tu, la motxilla que sents mig buida s’omple una mica més.

Perquè tu dónes, dónes molt, però també reps.

Amb aquells ulls en blanc que es rendeixen al son, amb aquelles manetes, amb aquells peuets que t’estimes tant… es va omplint la teva motxilla.

Perquè quan donem des del cor, quan ens connectem a l’amor, l’amor tot ho banya. No pot fer distincions: tot ho banya i també et banya a tu. I també t’omple, i també va reparant cada esquinçada que va fer, al teu cor o a la teva pell, tanta mancança.

I el teu amor, el que tu emanes, es barreja amb el seu, que encara que ara estigui en plena marranada i no pugui mostrar-te’l, te’n dóna des que es lleva fins que se’n va a dormir. Potser no com a tu t’agradaria, potser no com estàs acostumada… però el teu fill emana amor, amor cap a tu, que també et banya, que es fon amb el teu, el que tu li regales i us repara als dos.

Us omple les vostres motxilles i us uneix malgrat a estones, tant tu com ell volgueu apretar a córrer i dir “jo això no ho aguanto més!”.

I un dia el teu fill serà gran i tindrà el seu fill. I quan el banyi amb amor li costarà una mica menys que a tu fer-ho perquè la seva motxilla estarà molt més plena, i segurament li serà més fàcil deixar-se banyar per aquest AMOR de va i ve.

I sabrà que allò que va fer un dia la seva mare o el seu pare amb ell, això d’acompanyar-lo des del respecte i la força del vincle, era important. O no ho pensarà perquè simplement, la seva entranya ho sabrà ja de sobres! I acompanyarà amb una entrega sincera el seu fill com tu ho feies amb ell.

Per això quan algun dia, en algun moment, vulguis apretar a córrer i fugir, vuguis cridar ben fort “no puc més!”, para un moment i respira. Respira, mira la part del cos del teu fill que més et commogui i diga’t: “ÉS IMPORTANT”.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats