Ombres

2.10.2013

 

Normalment, quan penso en les ombres és de nit, perquè segur que ja ho sabeu, de nit les ombres (encara que no ho sembli), són més grosses. Estic en ple embaràs i puc dir que fins ara m’han visitat poc o gens, però no sóc ingènua i sé què implica un puerperi viscut a consciència, quan et deixes anar al que és i a l’aprenentatge enorme que et pot aportar aquesta etapa. Aleshores les ombres poden ser grans, i venir-te a veure quan menys t’ho esperes o quan més vulnerable et sents. I quan penso en aquestes, en les ombres que potser algun dia han de venir, m’entra una fibladeta al cor i intento agafar aire.

 

Així d’entrada, il.lusió, il.lusió no me’n fa. Sento certa mandra de tornar a entrar en racons que tenia o creia ja superats. Perquè tot sovint allò que creiem que ja mai més tornaria perquè és aigua passada, en ple puerperi ho fa encara amb més força. I ho sé. Sé que les nits de teta a demanda, i l’insomni que a mi em comporten a vegades, m’acosten a les ombres. Sé que aquells dies de cansament infinit després d’hores i hores d’haver criat no a un, sinó a dos fills, poden ser foscos com la negra nit i sí, confesso que a vegades, m’espanten.

 

Perquè ara és tot tan plàcid i fàcil… I miro enrere i recordo algunes nits dures de son inesgotable i de teta infinita, de demanda constant d’un bebè o nen petit que et vol sentir al costat o pràcticament fosos l’un en l’altre. I a vegades la fusió costa perquè les necessitats del teu fill/a són tantes i les teves han quedat tan arraconades, que gairebé ja no distingeixes on comences tu i on acaba el teu bebè. Perquè ser un amb ell és el més meravellós del món, sens dubte, i alhora, el més entregat i el que comporta una remoguda més gran dins l’ànima. I en aquesta remoguda d’aigües, afloren també totes les ombres.

 

Però quan m’entra el cangueli faig com sempre: respiro fons i intento prendre distància. Amb l’experiència i el temps de formació en aquests temes, si alguna cosa he après és que les ombres són extremadament útils. No vénen sinó a ajudar-nos: a fer-nos més conscients, més presents.

 

Vénen a ajudar-nos a poder-nos entregar sense condicions i sense límits, perquè poguem experimentar el verdader significat d’AMOR. Perquè sapiguem què és estimar com totes les persones d’aquest món es mereixerien haver estat estimades.

 

Les ombres vénen a trobar-nos per fer-nos aprendre i alhora, per fer-nos millors. Per fer-nos més bones mares/pares, per poder trencar esquemes i cadenes, per poder deixar de reproduir el patró establert i connectar amb allò autènticament natural i real.

 

I una altra cosa bona: les ombres m’ajudaran a escriure i a entendre millor a totes les persones que s’adrecen a mi buscant ajuda. M’ajudaran a passejar pels racons més foscos de la meva ànima i hi duran, després, LLUM. Llum que m’ajudarà a criar millor a la Laia, llum que m’ajudarà a ser millor mare del fill/a que gesto, i llum que m’ajudarà a ser millor companya, amiga, amant de qui vaig triar per a fer aquest camí junts, el seu pare. Sé que em farà també més bona filla, i més bona néta. Més bona germana, més bona amiga, i coneguda i veïna.

 

Seré millor gràcies a les ombres i per tot això, els donaré la benvinguda quan arribin.

 

PD: Recordeu-m’ho quan oblidi que he escrit aquest post i ho vegi tot negre! 😉

Leave a reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.