Posar paraules

4 de juliol del 2011

L’altre dia, quan tornava a la feina després de molt de temps, em vaig adonar de per què sempre havia volgut ser periodista. Quan jo era petita, els periodistes no eren gent famosa ni res de tot això i no m’enlluernaven gens aquest tipus de coses. Quan era petita només m’agradava escriure però suposava que això de ser escriptor era súper difícil o sigui que vaig pensar que sent periodista potser podia matar el cuquet i l’opció era més factible. No vaig parar fins a aconseguir-ho. Tenia tanta ànsia de ser-ne que durant anys no vaig fer vacances a l’estiu perquè volia fer pràctiques d’aquelles sense cobrar allà on fos per aprendre, aprendre i aprendre.

Quan he estat més feliç com a periodista ha estat quan m’enviaven a cobrir alguna cosa que hagués acabat de passar; m’encantava descriure el que havia vist, el que veia, el que havia passat, el que s’havia dit i, si podia, explicar-ne el per què. M’agradava posar-hi paraules i pronunciar-les. Quan em vaig quedar embarassada, de sobte vaig reprendre aquells escrits que havia deixat una mica de banda per manca de temps. Va passar alguna cosa que em va fer tornar a escriure com mai, sense parar i vaig començar a posar paraules, però aquesta vegada a allò que no era visible. Al que sentia, al que passava dins meu, al que imaginava que sentia el meu bebè de dins la panxa,… Vaig parir, alletar i criar, i aquesta necessitat de posar paraules a l’invisible va ser una necessitat animal.

Posar paraules dóna realitat al que ens passa i molt més que això; dóna legitimitat. La Laura Gutman explica això mil vegades millor que jo. Posar paraules a allò que no es veu, fa que aquella sensació, aquella angoixa, aquella preocupació passi de ser amagada, invisible, il·legítima, a tenir entitat, a tenir realitat amb la qual podem fer alguna cosa; observar-la, entendre-la, integrar-la, treballar-la, païr-la… Quan tot això se m’ha fet molt més clar i evident ha estat amb la meva filla que, de fet, no ha començat a nombrar les coses fins fa pocs mesos. Quan vol mossegar algun nen perquè té just allò que ella també vol li dic que no es mossega i que allò que sent és i es diu RÀBIA. Quan es barallen amb el seu cosí perquè tots dos volen el temps de la iaia, li dic que allò que sent es diuen GELOS i que els té perquè vol l’àvia només per ella sola. Legitimo els seus sentiments, els dono realitat perquè ella els pugui identificar, entendre, acceptar… Quan parlo amb algú a qui se li ha mort el pare, o la mare, o el germà, pregunto com estan i em diuen que anar fent i aquestes coses. I nombro allò que no es nombra però que és evident: “L’ENYORES…” perquè això és el que passa, perquè és legítim, perquè s’ha de fer visible, perquè s’ha de travessar i no es pot travessar quan no hi ha les paraules que ho afloren i ho fan real. A vegades, amb una simple paraula, l’huracà del sentiment es desperta i esclaten les llàgrimes perquè allò que ens passava i que estava amagat, ha vist la llum amb la paraula. Perquè allò pot SER i un cop ha estat… ho podem deixar anar, abandonar i alliberar-nos-en.

Ara, que tinc 34 anys, ja sé quina era la meva vocació real. No era descriure el que passava sinó escriure del que no es veia. Avui, mentre anava en cotxe cap a Barcelona escoltant en Jack Johnson he sabut que de petita vaig començar a escriure per, avui, adonar-me de fins a quin punt m’agrada posar paraules a la part que no es veu de la vida, a la part més intangible, més fosca, més dura i invisible. Perquè és aquesta, the other side, la que ens permetrà anar o no endavant, ser més o menys feliços, sentir-nos més o menys plens, tenir més o menys força i estar més o menys a prop de nosaltres mateixos, del real, del que som.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats