Canvis

22.6.2011

Mai he estat fan dels canvis, no perquè no m’agradin sinó perquè just abans que succeeixin, he sentit sempre a l’estómac com una espècie de vertigen que m’incomoda força fins que el “canvi” no s’ha produït. D’alguna manera és com quan anava a escalar. El dia que vam decidir fer una via llarga vaig tenir aquesta sensació a l’estómac fins que vaig començar a pujar per la paret. Aleshores, quan em poso “a la feina”, aquella sensació es dissipa una mica per acabar desapareixent del tot quan ja he acabat, sent substituïda per d’altres com ara satisfacció, alegria, relaxament… Vaja, que els dies abans que arribi el “canvi” em sento com abans de començar a escalar, i tot i que sé que el canvi pot ser bo, que segurament SERÀ bo i que quan s’hagi produït estaré contenta i feliç, no puc evitar sentir abans un cert regust a pànic escènic. Si m’hi abandonés sé que apretaria a córrer i evitaria que els canvis arribessin a la meva vida.

Però juntament amb la maternitat ha anat entrant a poc a poc però sense aturador una adaptació constant al canvi, i això és només gràcies a la meva filla. A la vida, res és permanent però no ho he tingut mai tant clar com des que sóc mare. Comença tot amb l’embaràs; et canvia el cos, les prioritats, els interessos. Arriba el part i vagi com vagi, és quelcom nou, a què t’has d’adaptar. Tens un fill als braços i no saps gairebé ni què fer, i aleshores, sí, comences a prendre consciència, més que mai, que tot es mou. Amb els fills, tot canvia ràpidament, molt ràpidament. Quan t’has acostumat a allò que fan, deixen de fer-ho, per començar a fer una altra cosa, tenir una altra rutina, dormir a unes altres hores, i quan t’acostumes a això, tot torna a canviar… perquè es fan grans, perquè creixen, perquè és el que toca. No pots gairebé acomodar-te amb res durant massa temps perquè de seguida aquell bebè t’exigeix que et tornis a adaptar a un nou canvi que ha fet; gatejar, caminar, anar sense bolquers… el que sigui. D’alguna manera, t’obliguen a viure NOMÉS el present amb una intensitat tan brutal que en aquest cas sí, la criança és adaptar-se o morir!

Avui és un gran dia a casa nostra. El meu company estrena negoci i això no passa cada dia. Estem contents, il·lusionats i sí, nerviosos, amb aquest nou canvi que arriba a les nostres vides i potser estic sentint una mica menys de por, menys pànic, menys ganes d’apretar a córrer. La criança de la Laia m’ha ajudat a entendre el moviment continu de la vida i a adaptar-me constament a tot allò que va passant entorn nostre, sense que el canvi sigui necessàriament un daltabaix pel sol fet de ser un canvi.

Alhora, hi ha una altra cosa que me’ls fa encarar amb més confiança i optimisme. El fet que ella sigui aquí, que existeixi, fa que jo no pugui ni vulgui revel.lar-me contra els canvis que ens dugui la vida. Vull que vegi que tot es mou, res roman, i que això ens ha d’esperonar encara més a viure el present amb tota la seva força. Vull que vegi que els seus pares s’adapten, que no s’acomoden ni s’estanquen. Vull que vegi que el canvi no fa por. No vull que temi el que és inevitable.

És com si des que ella hi és tingués més força per anar endavant. No d’una manera carregosa ni feixuga, sinó amb una energia renovada i amb més consciència de la responsabilitat vers ella que tenim els seus pares. Estic aprenent a confiar en la vida i a acceptar el canvi com un regal que em brinda. No vull tenir por, no tinc por.

Quan la poso a dormir i veig que ja no té gairebé forces per obrir més els ulls, que se li tanquen encara que no vulgui abandonar-se perquè si fos per ella allargaria els dies hores i hores, li dic molt fluixet a cau d’orella que no es preocupi per res, que tot està bé. I això és justament el que avui em dic a mi mateixa perquè m’entri ben endins i en cap moment em vingui aquella por coneguda amb regust de pànic escènic: “No et preocupis per res. Tot està bé”.

Els nens són com una esponja i s’amaren de totes les emocions que emetem els grans. Aquests dies, hem estat contents, però també nerviosos, estressats i molt, molt cansats. I aquests dies la nostra filla ha estat nerviosa, demandant i molt cansada de què els seus pares estiguin tan cansats. Laia, em sap molt greu. No et puc dir que no tornarà a passar, però t’asseguro que ho hem fet el millor que hem sabut. Per sort, avui s’acaba. Bé, s’acaba el que hem conegut i comença una nova història. Que els Déus ens siguin favorables!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats