Virus

A qui s'assembla?

17.6.2011

Últimament he observat que a banda del virus del “TEVA-MEVA” que us vaig explicar que estàvem passant a casa, també n’hi ha un altre del qual també estem contagiats i és aquell del de “A QUI S’ASSEMBLA”.

Tinc la sort que des que va néixer la Laia, ens hem vist cada setmana fins ara amb les nenes i els seus fills (ja sabeu, aquelles dels “SOSTENIDORS SEXYS, PER FAVOR!” i les del “DIVENDRES…FESTA!”). Doncs bé, si alguna cosa he après del contacte des de ben petits amb tots els seus fills és que cada nen és diferent. No n’hi ni un que s’assembli a l’altre, tots tenens les seves característiques particulars, les seves maneres de fer, els seus gustos… Tots són especials i únics, perfectes. Segur que les famílies, la cultura, etc, etc… modelen el caràcter i fan que aquell nen acabi sent més així o aixà, seguríssim, però des del naixement, cada nen ve amb la seva manera de ser i de fer, n’estic convençuda.

Però bé, tornant al tema del virus, l’altre dia parlant amb una amiga em vaig adonar que, sense pensar-ho, vaig dir: “Sí, és tossuda com el seu pare”. Més tard vaig pensar que potser aquesta frase no era gaire exacta. Però en fi, uns dies més tard, sento que ell, el seu pare, diu parlant amb no sé qui de la família: “Sí, ha sortit tossuda com sa mare”. Bingo! És la mateixa malaltia però amb una altra forma, no trobeu? I just després vaig pensar, “per favor, per favor, que no se li hagi sumat la tossuderia meva i la del seu pare, perquè aleshores, estem perduts!”.

Fent memòria em van venint a la ment altres situacions en què tots dos parlàvem de coses que feia la Laia i que ens agraden i que sempre un dels dos acabava dient: “Sí, en això és clavada a mi!”. Ens atribuïm tots els mèrits quan fa alguna cosa que ens fa sentir orgullosos, que ens agrada, o que ens fa riure… ! 😉 Estic pensant si aquest virus no ens ha arribat de fora, perquè al principi, nosaltres no fèiem aquestes coses però ens passàvem el dia sentint la mateixa pregunta: “A qui s’assembla?”, ens la van fer milions de vegades (a l’hospital, acabada de néixer, a casa… sempre!) i la veritat és que no s’assemblava a cap del dos. D’enlloc, de res. I com que era difícil determinar de quin dels dos progenitors tenia més assemblances, aleshores començava tot un anàlisi i a vegades discussió entre familiars o amics. “No ho veus?, els ulls són els d’ella” i l’altre: “Però què dius, si de mitja cara en amunt és igual que ell!”, mentre nosaltres dos ens ho miràvem amb certa distància perquè sabíem perfectament que no era clavada a cap dels dos i en tot cas, tampoc ens importava.

Però a mesura que ella ha anat creixent veig que hem anat fent servir allò del “a qui s’assembla”, com si el virus hagués quedat encapsulat dins del nostre organisme durant mesos i mesos per acabar sortint no fa gaire i atacar-nos sense pietat. Jo no he dit res a ningú, però veig altra gent que també n’està contagiada i al parc, per exemple, em diuen: “El nen, quan s’enfada, té una mala llet… en això és com el seu pare!”, pam, ja la té! O aquella altra versió que segur que reconeixereu: “Sí, tu, és molt ordenada… la meva mare diu que jo a la seva edat era igual que ella i també ho endreçava tot”. Com si pel fet de tenir algú altre que ho diu, en aquest cas la mare (que ho sap tot), la frase tingués molta més credibilitat!!! (I ara torno a confessar: jo també he fet servir aquest argument, alguna vegada ;))

No em direu que amb la maternitat/paternitat no arriben virus xunguíssims! I el pitjor de tot, no hi ha vacuna!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats