Quan a les mares ens tracten de tontes

Aquest, sens dubte, ha estat el vídeo que m’ha remogut més i que, segurament, m’ha sortit des d’un lloc més profund, perquè inevitablement em toca. Amb l’experiència viscuda amb 2 embarassos, 2 parts, i 2 criances amb les meves filles… Sí, a mi també m’han tractat de tonta unes quantes vegades, i sí, és molt més habitual del que aparentment sembla.

És curiós com a una mare moltes persones es prenen la llicència de parlar-li amb un to i amb unes formes que estic segura que no farien servir amb ningú més. Però estem vulnerables, ens sentim puèrpares i a vegades no tenim ni energia amb el cansament que arrosseguem i per tant, som un blanc perfecte perquè els altres hi descarreguin els seus “ensopits”. És trist, sí, però és així.

Costa empoderar-se i decidir de totes totes, no tolerar mai més cap falta de respecte, ni to fora de lloc, ni patinada monumental del que ens acabem de trobar pel carrer. Costa empoderar-se i plantar cara als que ens tracten com si fóssim tontes. Però és necessari dir “PROU”.

Fa més de 5 anys que tinc aquest blog i n’he parlat ja en moltes ocasions de tot plegat. Però potser mai ho havia fet com en aquest vídeo… Aquestes últimes setmanes tant aquí com a la pàgina de Facebook hem anat parlant i compartint experiències com les que explico en el vídeo. Un dels posts, per exemple és el “Paraules que dolen”.

És important que ens adonem que les persones, quan ens sentim vulnerables, si trobem persones empàtiques, que ens respecten, que ens tenen en compte i ens acompanyen com mereixem, ens queda un bon record d’elles gravat a la memòria per sempre i els posem en un pedastal.

Quan una llevadora t’ha tractat bé i t’ha fet sentir com a casa, té un lloc al teu cor per sempre. Quan un ginecòleg que respectat en tot moment i t’ha tractat bé, l’adores tota la vida. Quan un familiar, una amiga, un conegut o un desconegut tenen paraules amables per tu, plenes d’empatia, recolzament i suport, te’n recordes sempre i te’n sents sempre agraïda.

I al revés. Quan et diuen una mala paraula, una mala frase, amb un mal to, també te’n recordes tota la vida. I és un pena. Una llàstima que a tantes dones mares no se les tracti com mereixen.

Aquest vídeo m’ha tocat. Sí, no fa riure com els altres, però tampoc ho pretenia perquè el tema, no fa gens de riure, al contrari. I vull que quedi clar que hi ha persones extraordinàries, que hi ha professionals increïbles i tinc la sort de conèixer-ne uns quants que adoro. Que hi ha familiars fantàstics i amics que també ho són.

Però és urgent, necessari, imprescindible, que totes prenguem consciència de què moltes persones no són així i de què no tenen cap dret a tractar-nos malament. Que no ens deixem trepitjar més. Que no permetem que tothom ens jutgi i ens digui què hem de sentir o no, quan hem de plorar o no, què hem de fer o no. 

Gràcies a totes les persones que al llarg de la meva maternitat m’han tractat amb respecte, com mereixem totes les persones. Gràcies als que no m’heu tractat de tonta ni m’heu tractat com si fos una nena de 5 anys. Gràcies perquè amb el vostre exemple i amb els que no ho van fer com vosaltres vaig apreciar la diferència i vaig decidir que mai més em deixaria trepitjar. I em vaig empoderar.

Tan de bo algun dia no calgui escriure posts ni fer vídeos com el d’avui, perquè a les mares ja ningú ens infantilitzi. Tan de bo.

Si vols dir-hi la teva, m’agradarà llegir-te. I si vols compartir, t’ho agrairé. Vull que dones a qui s’ha tractat malament vegin que no, que no s’ho mereixien, que les havien d’haver tractat amb respecte i que poden dir “PROU”.