Què fem dins les quatre parets…

22.10.2012

“Mira, a casa seva, que cadascú faci el que vulgui amb els seus fills”. Aquesta frase, amb alguna variant, segur que l’heu sentit més d’una vegada. Jo no sé per què, però últimament me la trobo tot sovint… Potser és perquè havia descriure aquest post i dir, que sempre que la sento diria: “No, tot el que vulguin no”. Perquè hi ha línies vermelles que, al meu parer, mai s’haurien de creuar, i a vegades sembla que les quatre parets de casa, la intimitat de la llar de cadascú, puguin permetre certes “concessions”.

Suposo que els que em seguiu des de fa temps no us sorprendrà gens això que diré ara: i és que al meu parer, la principal línia vermella que MAI s’hauria de creuar és picar els fills. “Però una bufetada al cul, compta?” Sí, compta. “Però i si ha fet alguna cosa terrible i li hem de deixar clar que allò no ho pot fer?”, per mi, això també entra dins de la línia vermella. “Però i si em treu constantment de polleguera?” doncs respires més fons que mai, o t’apuntes a meditació, o demanes suport a algú, o t’omples de paciència tanta com faci falta, però en la meva opinió, mai, sota cap concepte, els adults hauríem de picar els nens. I tant hi fa l’edat que tinguin, o el que hagin fet, o… m’és igual. Amb això sóc molt clara i molt contundent. En sóc absolutament, encara que sigui allò de “se’ns ha escapat la mà” o “és que no volia, i ara em sento fatal…”.

Perquè simplement, no es pica. No es pica als nens, no es pica a les dones, ni als homes, ni als avis, ni a ningú. No es pica i punt. Perquè no podem omplir-nos la boca amb què volem una societat que no sigui violenta però ser agressius a casa. I sí, tots, o molts, tenim agressivitat dins nostre, violència amagada que pot sortir quan menys ens ho pensem… i sinó, llegiu el post “LA VIOLÈNCIA QUE HI HA EN MI”… però aquí està la clau: el que fem amb aquesta violència que hi ha dins nostre, amb aquesta agressivitat. Amb si la deixem sortir o si la controlem, la intentem entendre, la plorem, la treballem… el que sigui per saber d’on prové i acabar amb ella.

Perquè una societat no violenta comença a casa. La cultura de pau comença a casa, amb cada un de nosaltres, i els pares, en això, tenim una responsabilitat immensa. I amb això no vull dir que us hagueu de fer l’harakiri si el vostre fill resulta que és un enamorat de la lluita lliure, les espases i que només vol jugar a matar indis, en absolut. Que JUGUI a la guerra si ho necessita. Dins el seu món simbòlic, dins el seu món de joc, pot necessitar un arc i una fletxa o fer de cavaller que mata tot el que es troba… No estic parlant d’això, sinó de l’abús de poder dels adults. De l’ús de la força dels adults sobre els nens. Encara que sigui només un dia, en un descuit, o encara que “no volia, però m’ha irritat tant que…” Parlo d’això. De què no es pica, de què els cops al cul no eduquen, de què la violència als nostres fills MAI s’hauria de permetre i si en algun moment ens surt i se’ns fa present, és necessari veure què ha passat, entendre, assimilar, païr, demanar disculpes i assegurar-nos que mai més tornarà a passar.

Perquè els nens no es piquen, o no s’haurien de picar mai. Per això, quan sento aquestes frases de “a casa seva, que cadascú faci el que vulgui amb els seus fills” penso “NO tot el que vulguin no…” Perquè a vegades em fa por tot el que pot arribar a passar dins de quatre parets on se suposa que ningú s’assabenta de res, on les portes i els maons tapen tot allò que hi pugui passar… I si un nen és picat, humiliat, violat dins d’aquestes quatre parets… qui el defensa? Si els pares no ho fan, si els pares no són adults dignes d’ell… com s’ho farà per sobreviure? Sobreviure a l’oblit, al silenci, a la por, al terror, al pànic, a la vergonya, a la culpa?