FullSizeRender 2

Cases amb nens

Saps de seguida, quan entres a una casa, si allà hi viu algun nen o no. No només pels objectes que t’ho poden fer saber sinó per l’aire, pel que s’hi respira, per alguna cosa intangible que et diu, sense possibilitat d’equivocació, “aquí hi viu un nen”.

A mi les cases amb nens m’agraden. M’agrada aquella espècie de caos que traspuen gairebé totes les cases on hi viuen nens que encara mamen, nens que gategen, nens que caminen però que encara porten bolquer, nens que ja aprenen a llegir i a escriure, nens que comencen a anar de colònies,… Són cases on no tot és al seu lloc perquè simplement, és impossible, perquè hi ha algú petit que ho remena tot i que té una altra mena d’ordre i lògica d’on va cada cosa. Són cases on quan t’asseus al sofà t’hi podries trobar, tranquil.lament, un cotxe de miniatura, un ninot de peluix o un plastidecor mig trencat que aquell nen ha abandonat allà al damunt quan ha decidit anar a buscar qualsevol altra cosa…

Quan miro les cases amb nens a mi em transmeten pressa; la que intueixo que hi ha quan la mare o el pare volen que tot estigui al seu lloc, quan es posen nerviosos perquè han de marxar tots al matí de casa i queda tot per aquí en enllà… i alhora, em transmeten calma i m’imagino els matins de cap de setmana o d’entre setmana, qui sap, fent mandres al llit tots plegats, fent pessigolles a la panxa o jugant a “endevina quina lletra t’escric amb el dit a l’esquena?”

Saps que en aquella casa hi viuen nens perquè quan entres al lavabo a més a més de paper de vàter també hi ha tovalloletes humides. Perquè en algun racó sempre hi trobes un tamboret de colors, i si mires bé, al costat de l’aixeta sempre hi trobes un raspall de dents petit amb algun ninot o alguna cosa que el fa ser diferent dels altres. També hi veus ninots de tot tipus per jugar a la banyera i penjada en algun lloc, una tovallola de la Hello Kitty, el Rayo McQueen, el Rey León o algun col·lega seu per l’estil…

Són cases diferents. Més desordenades o potser amb una mica més de pols que la resta perquè és impossible tenir-la sempre neta… però jo hi oloro més vida. Perquè els nens les inunden: perquè canten, criden, ploren, juguen, corren i salten i tot això que fan és vida en estat pur, en explosió constant que a vegades, cal dir-ho, esgota de ben segur els seus pares…

M’agradaria que a els homes i, sobretot, les dones deixéssim de disculpar-nos cada vegada que tenim convidats en aquestes “cases amb nens” perquè no tot és al seu lloc, o perquè no hem tingut temps de deixar-ho tot impecable, o perquè hi ha alguna zona que és un autèntic caos. M’agradaria que deixéssim de sentir-nos malament per aquestes coses i en canvi, valoréssim tot això intangible, profund i preciós que tenen les cases on hi viuen nens. Perquè potser sí que no tot és on toca però… i què? Què importa? Ja l’hi posarem quan tinguem un moment… I si l’únic moment que tenim volem invertir-lo en jugar amb el nostres fill doncs millor encara!

Les cases on vivim són especials perquè hi vivim amb ells, amb aquests fills que les omplen pels quatre costats i que, ja ens hi podem pujar de peus, el dia que en marxin estaran potser més ordenades, d’acord… però també molt més buides i una mica menys vives.

PD: I a les cases amb nens, n’hi ha que pinten fulles de colors! 🙂

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats