Instinto

Reflexions arran del cas Habiba

7.6.2011

Dissabte, a través de Twitter, em va arribar la primera notícia sobre la Habiba, una noia marroquina, mare d’una nena de 15 mesos que vivia en una residència per a mares de la Comunitat de Madrid. Fa uns dies, l’Institut Madrileny del Menor i la Família va decidir separar mare i filla per no complir els objectius d’un programa de psicoteràpia i “habilitats maternals” que implica abandonar la lactància materna a demanda i prolongada per considerar-la “caòtica” i “perjudicial pels nens i nenes”. Amb aquestes consideracions, carents de base científica i legal, s’obliga a les mares lactants a prendre una medicació perquè se’ls retiri la llet.

Des de dissabte que volia escriure’n però he estat molt espessa. Fràgil, com vaig dir ahir, i m’ha costat posar-me a parlar sobre aquest tema. Ahir des del govern de la Comunitat de Madrid van dir que les havien separades perquè la mare mostrava una actitud agressiva.

Sigui com sigui, tot plegat m’ha fet pensar en una qüestió que feia molt de temps volia abordar i és la incomoditat que provoca la lactància materna prolongada. L’OMS diu que prolongada és més enllà dels 2 anys, i la recomana per suposar molts beneficis tant per la mare com pel fill. Però al país on vivim, diria que prolongada s’entén per més enllà dels sis mesos perquè passat aquest temps, no pares de trobar-te en situacions on et pregunten: “I encara mama?!”. Si el bebè va creixent i compleix un any, i un any i mig, i el continuen veient amorrat a la teta de la seva mare quan té algun disgust, quan es vol adormir, quan vol una mica de llet, o quan simplement vol una mica de contacte i de mama en la versió més íntima, els comentaris es fan molt més freqüents i a vegades, fins i tot impertinents. Però la qüestió és per què.

Crec que incomoda perquè, altre cop, ens toca a algun lloc molt profund. Tots som fills d’algú; potser ens han donat el pit, potser no ho han fet mai, potser ens el van donar sense ganes de donar-nos-el, potser sempre hem cregut que era una cosa de “pobres”, “antiga”, “passada de moda”, “tercermundista”… D’alguna manera, veure una mare vincular-se una vegada i una altra amb el seu fill a través de la teta ens pot incomodar perquè ens recorda, de manera inconscient, molt probablement el que no vam tenir. Sempre és la mateixa història, sé que em repeteixo i hi pot haver qui pensi que em faig tremendament pesada arribant sempre a aquest punt. Però és que sincerament crec que justament aquest punt és la clau. I els de la meva generació hem tingut molt poca teta. Allò de 10 minuts a cada pit cada 3 hores (recomanat pels pediatres) va fer fracassar estrepitosament la lactància a la majoria de dones. En la mesura que posem consciència al que hem viscut i rebut, podrem acceptar i veure amb bons ulls una criança diferent de la que hem tingut, i el que és més important, podrem reparar els buits de la nostra.

La lactància materna provoca gelos. Sí, gelos. A vegades fins i tot de l’home, del pare. A vegades de la família, dels amics, o de gent que ni tan sols coneixem. Gelos de veure que la mare fa alguna cosa que ningú més podrà fer i que justament, uneix i vincula a mare i fill d’una manera especial. Aleshores ve allò, moltes vegades, del “com que creiem en la igualtat, li donem el biberó i així ho podem fer els 2 a parts iguals”. Una igualtat, al meu entendre, absolutament mal entesa. Algun dia parlaré d’aquest tema, ara no em vull allargar.

Probablement per tot això s’obliga a les mares dels centres d’acollida de Madrid a deixar la lactància materna als 15 mesos i no més tard, perquè són conscients del vincle que suposa entre la mare i el fill, donar i rebre el pit. I el vincle, en aquest cas, els suposa una amenaça. Però el vincle és la clau. El vincle és el que podrà ajudar a la Habiba a tirar endavant, i el vincle és el que ajudarà a la seva filla a fer el mateix. El vincle no ens uneix només a la mare, sinó a la vida. El vincle primer ens ajuda a instal.lar els vincles següents.

L’alletament matern no hauria de suposar cap amenaça per ningú. Ni per al pare, ni per a la societat. El pare trobarà mil altres maneres de vincular-se al seu fill. Mil. I només una mare i un fill haurien de tenir la paraula sobre quan s’abandona l’alletament matern. En aquesta qüestió, ningú més hi és convidat.

Per més informació, podeu mirar aquesta web (o d’altres, la xarxa en va plena!)

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.