Chocolate

ADDICCIONS

21.4.11

Em dic Míriam Tirado i ho confesso, sóc addicte. Sóc addicte a la xocolata negra. Sí, no ho puc evitar. M’he repetit mil vegades que la deixo, que “me quito”, ho puc fer, que jo controlo… però no.

Sempre m’havia agradat una mica; a la família, així, en general, la xocolata negra agrada, què us he de dir! En menjava, però no us penseu, tampoc cap cosa. Però un bon dia vaig parir una nena i la vaig començar a alletar. Mare meva… em va entrar com un desig irrefrenable de menjar dolços i especialment, coses de xocolata. Embarassada no n’havia tingut, de desitjos en qüestió de menjar, però amb l’alletament matern, de sobte havíem d’anar a comprar dolços! M’era molt estrany perquè jo sempre he estat més de “salat”, però era com una força que em venia de no sé on, que m’empenyia, sobretot a algunes hores, a assaltar les pastisseries!

Com que sé que les farines blanques, els refinats, la bolleria… no són especialment sanes, intentava comprar coses “bones”; integrals, sense additius, sense noséquantescosesmés, però això sí, amb xocolata negra. Un dia ho vaig comentar a les nenes (us n’he parlat alguna vegada, sinó, llegiu “SOSTENIDORS SEXYS, PER FAVOR”) i totes van assentir amb entusiasme que a elles, els passava el mateix. Aleshores, cada vegada que ens vèiem (tots els dijous) ens fèiem uns berenars memorables! Amb l’excusa de la lactància i de què necessitàvem més sucre i no sé què més, ens fotíem uns tiberis de campionat. Un dia, vam fer venir un noi expert en nutrició, perquè ens expliqués com introduir l’alimentació complementària als nostres bebès. Ens ho va explicar, però també ens va dir totes les coses dolentes que duia allò que menjàvem; dolç i amb xocolata. Pobre, mira que ho va intentar i ens ho explicava amb tota mena de detalls, però nosaltres, afamades i amb l’addicció de dolç a la vena, no paràvem de menjar xocolata als seus morros, tot dient “sí, sí, digues el que vulguis, però això està boníssim i jo no puc parar!”.

Un dia em vaig atrevir a llegir sobre el tema. Hi ha qui diu que d’aquesta manera, amb el dolç, les mares compensem. Compensem el desgast de la criança, compensem la solitud que hi ha en certs moments quan ets mare i estàs submergida en un puerperi a vegades una mica dur, compensem el sentir-nos poc valorades i invisibles… Ho vaig reflexionar. Vaig estar uns dies pensant en tot això, creient que si era veritat i ho integrava, potser em passarien les ganes de menjar xocolata. Resultat; vaig pensar que potser és cert, que sí que compensem, clar! Però la meditació no em va treure, en absolut, la meva addicció. Més aviat me la va corroborar i finalment, el que vaig fer, va ser abandonar-m’hi. Evidentment no deixo via lliure als meus instints xocolaters i no em passo el dia amorrada al pot de Nutella, però no per falta de ganes 😉 sinó perquè estic veient que a la meva filla, la xocolata, la torna boja i m’he començat a sentir una mica culpable…

Però no deu ser culpa meva que la xocolata sigui tan bona, no?!

PD: El pot de la foto és real, d’un hotel, per ser més concrets, i us asseguro que aquella xocolata ni la vaig tocar!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.