reunion alto nivel

Reunió d’alt nivell

Estimada Lua,

Demà és el dia que teòricament surto de comptes i dic teòricament perquè mai sabem exactament (o gairebé mai) quin dia vau entrar en nosaltres i molt menys, quan voldreu néixer. En tot cas, fa uns dies que he anat baixant l’activitat, i he anat fent més present aquest temps d’espera dolça. Perquè és dolça, Lua. T’espero dolçament, desitjant trobar-nos aviat, abraçar-nos aviat, mirar-nos aviat als ulls…

Però abans que això arribi algú m’ha dit “Ja has fet la reunió d’alt nivell”? i m’ha explicat que era, d’alguna manera, propiciar un moment íntim amb tu, per fer conscient aquest procés que estem a punt d’iniciar tu i jo. Jo el de parir i tu el de néixer.

Un procés que farem juntes i que tot i que jo no sé quan serà, segur que no trigarà gaire. Per això aquesta tarda, que estic sola a casa perquè la teva germana se n’ha anat a veure el Circ feliç de la vida amb l’àvia i el cosí, he decidit dedicar-nos aquesta “trobada d’alt nivell”. He posat la música que més m’ha agradat escoltar en el teu embaràs, he encès dues espelmes i mentre escolto caure la pluja, m’he posat a escriure’t.

Moltes coses ja te les he dit amb el tacte quan em toco la panxa deu mil vegades al cap del dia. D’altres te les he dit de viva veu, però també m’agradarà que quedin per escrit i que puguis llegir-ho un dia, quan siguis ja més gran:

Gràcies, Lua. Gràcies per venir l’estiu passat a nosaltres. Per aquest embaràs de formosa plenitud que m’has donat. Ha estat, sincerament, un regal dels Déus. M’he sentit plena, feliç, serena, tranquil.la, beneïda, joiosa… Ha estat una oportunitat única per conèixer-me més a mi mateixa, per unir-me també més a la Laia, a tu, al vostre pare…

Poc a poc hem anat fent tots un camí deliciós, amb les seves pujades i les seves baixades (com tots els camins), però deliciós, en definitiva. M’he trobat millor que mai, molt menys feixuga que en l’altre embaràs (el fet de passar-lo a l’hivern hi ha tingut molt a veure, segur!) i m’he sentit enèrgica i vital durant tot aquest temps. No em pensava, sincerament, arribar-ne a les acaballes amb aquest nivell d’energia que encara sento a dins…

Tenir-te ha estat extraordinari. Sentir-te moure com t’has mogut ha estat un autèntic plaer. Em sentia i em sento tan afortunada… Cada patada, cada moviment, cada cop que t’he notat un peuet o una cameta, sentia el poder de la vida, del cos humà, de l’Univers, en mi. Com és possible que dins el nostre ventre creixeu bebès així? Sembla tan natural i alhora és tan tremendament extraordinari que a vegades encara me’n faig creus!

I ara aquest moment de ventre, de panxa plena, de Lua tapada per la meva pell… s’acaba. Un dia naixeràs i em marxarà aquesta panxa rodona i preciosa que tinc encara. Passarem a una nova etapa, ja de gestació extrauterina i començarà un nou procés familiar.

Teu, meu, de la Laia, del pare… per adaptar-nos, per conèixer-nos, per fer-nos a aquest nou moment que serà, sens dubte, diferent del que estem vivint ara.

Ara, que ja ho tinc a tocar, ja no tinc por. N’he tingut, ho saps, i força. Però ara ja tinc aquella sensació de què guanyen molt més les ganes de veure’t i de tenir-te als meus braços, que la por al dolor, al què passarà o al desconegut. Guanya l’amor.

Les ganes de notar-te humida als meus braços. Guanya el plaer de posar-nos a dormir tots quatre. Guanyen les ganes de veure-us a tu i a la Laia juntes per primera vegada… La por, poc a poc, ha anat quedant enrera, ha anat quedant desplaçada per les ganes de sentir tot això que ha de venir. Ganes de travessar el que hagi de sentir, el que la vida em vulgui mostrar. Les ganes d’ajudar-te a néixer.

Les ganes de veure’t els ulls, la cara, el nassarró,… de resseguir-te amb els meus dits cada racó del teu cos. Les ganes de dormir amb tu a sobre. No, no dormiràs al bressol, ja t’ho asseguro!

Jo ara no sé si tu en tens, de por. Potser aquesta “reunió d’alt nivell” també ha de servir per dir-te, filla meva, que som aquí, tots tres, esperan-te. Que no cal que en tinguis, però que si en tens, t’entenc i t’acompanyo. Jo estaré amb tu, en cada contracció, en cada nou pas que facis per venir a nosaltres.

Intentaré, de tot cor que ho intentaré, no desconnectar-me en cap moment de tu. Deixar fer el cos: hi hem de confiar! En el teu i en el meu… saben de sobres què toca fer, n’estic segura. Encomanem-nos al llegat de tantes dones que ens han precedit a la nostra família, que han fet aquest mateix camí, aquest mateix recorregut per retrobar-se… i deixem que la Natura faci la resta.

Acceptem les emocions que vinguin sense jutjar-les, respirem-les: la por, el dolor, la sensació de “no puc”… i deixem que passi, com les contraccions, com les onades que van i vénen… sabent que el final del camí té recompensa i que és de les més grans (si no la que més) de la nostra vida: retrobar-nos. Mirar-nos. Estar junts ja tots a fora. Seguir estimant-nos.

Et dic, ara sí, que ja estic a punt. Que pots venir el dia que vulguis Lua i en el moment que vulguis. Estic a punt. Em sento disponible, preparada, descansada,… per rebre’t.

Crec que també estan a punt el teu pare i la teva germana. Som aquí. T’estimem. T’esperem. Sense impaciència, amb aquesta dolça espera de què et parlava abans, respectant el teu moment, la teva decisió, la teva capacitat de saber quan vols néixer.

Cada dia amb tu a dins és un regal, com ho serà cada dia amb tu a fora. Potser per això no em sento impacient, perquè ara sóc capaç d’assaborir el moment present amb una intensitat que fa uns anys m’era impossible. I ara mateix, el moment present és tot el que tinc. I et tinc amb mi, aquí dins, bellugan-te, experimentant què són això de les contraccions, i em sento afortunada de poder-ho assaborir amb aquesta intensitat.

No et puc dir com naixeràs, de quina manera, o com estarem després del Gran Viatge. Tu ja saps què m’agradaria i suposo que jo també sé què t’agradaria a tu. Crec que ens ho mereixem, però no sabem quins plans ens té reservats la Vida.

En tot cas, sàpigues, estimada Lua, que hi posaré tot de la meva part perquè tinguis el naixement respectat i meravellós que tots els bebès del món es mereixen. Perquè el teu naixement sigui sagrat, com la teva vida.

Ara deixaré d’escriure, m’asseuré damunt la pilota (és dels pocs llocs on encara estic còmode) i em deixaré portar per tu. Deixaré de parlar, de posar tantes paraules i només t’escoltaré. En la “reunió d’alt nivell” potser també hi vols dir alguna cosa, i tinc ganes de sentir-te, escoltar-te, parar-te atenció perquè em transmetis el que tu vulguis.

És el mateix que intentaré fer un cop hagis nascut: ser-hi, disponible, per quan em necessitis.

Gràcies Lua per tantes coses. Falta molt poquet per abraçar-nos. Tens la meva disponibilitat, el meu permís, el meu respecte al teu moment, perquè vinguis quan vulguis. Jo, la mare, seré aquí… esperan-te.

T’estimo, ara i sempre.

La teva mare.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.