Sí que passa

Mai he tingut un avortament. Molt abans de quedar-me embarassada ja pensava la meva filla, i d’alguna manera, la sentia. La imaginava, la desitjava. Després del positiu, la seva presència tot ho abarcava. Jo era gairebé més ella que jo. Fusió absoluta. Il.lusió màxima. “Les primeres setmanes d’embaràs són les que poden ser més perilloses”, deien. Jo em tocava la panxa i li deia “no marxis, sisplau, no te’n vagis”,  i tancava els ulls com qui no es vol ni imaginar que això pugui passar, tenir l’úter buit.

Aquelles setmanes les recordo amb una felicitat màxima, desmesurada i alhora, amb aquell cuquet que et diu “alerta”. A estones notava que baixava alguna cosa per la vagina deixant les calcetes una mica molles i venia la por. A vegades estava fent antena a la ràdio i no podia deixar l’estudi fins al cap de 50 minuts i eren 50 minuts desitjant que allò que jo notava no fos sang. Després, anar al lavabo, baixar-me els pantalons i comprovar si hi havia vermell. El cor desbocat. Veure que no, que només era fluxe vaginal, respirar fons i donar les gràcies.

La Laia es va quedar.

Va arribar la Lua i pensava que el fet de ja ser mare potser feia que les primeres setmanes d’embaràs fossin diferents. I no. No en aquest aspecte. La vaig pensar també molt abans de gestar-la, la vaig sentir, desitjar i imaginar. Quan hi va ser, quan va habitar en mi, il.lusió, felicitat màxima i un desig: “no marxis, sisplau, no te’n vagis”. A estones, seguretat de què tot aniria bé, a estones el neguit de “…i si”, i respirar fons cada cop que anava al lavabo i no veia cap gota de sang.

La Lua es va quedar.

Però n’hi ha molts que marxen, més del que pensem, dels que voldríem, dels que s’expliquen, i em fa mal quan algunes mares m’expliquen el dolor que han sentit quan algú, amb ànim d’ajudar, els diu coses de l’estil de “ah, si no anava bé, millor que l’embaràs no hagi tirat endavant” o “estaves de molt poc, encara no era ni un bebè”, o “ja tindràs un altre fill, no passa res”, o “bueno, com que ja tens un fill, no passa res”, “li passa a molta gent, tranquil.la no passa res, ja et tornaràs a quedar embarassada…”.

Sí que passa. Passa molt. Sí que fa mal. Fa molt mal. Era el seu fill i ni tu ni jo sabem quant temps feia que l’imaginava, que el sentia, que tenia nom,… Era el seu fill i què sabem nosaltres del nivell de fusió que ja hi sentia la mare.

Què en sabem de la seva il.lusió, de les seves ganes. Què en sabem del temps que ha estat esperant quedar-se embarassada. Què en sabem del temps que fa que el busquen. Què en sabem dels plans, de les expectatives, dels desitjos de cada mare que té un avortament espontani, de cada parella que perd un fill.

Potser tornarà a ser mare, però no d’aquest. Potser no en serà. I hi ha una pèrdua que és molt més que física; hi ha una pèrdua d’alguna cosa molt més profunda, perquè quan s’és un amb algú, encara que sigui un embrió, el que es perd és molt. D’aquí tant dolor: perquè es trenquen els plans, les il.lusions, els noms, les expectatives, l’esperança, els dies d’excursió en família, les pessigolles de bon matí, els contes abans d’anar a dormir,… i tantes coses més, que totes les frases suposadament d’ànim que podem donar a algú que ha patit un avortament queden tant a anys llum abarcar tanta pèrdua, que a vegades l’únic que podem fer és callar.

Callar. Escoltar. Abraçar. Entendre. Donar importància. Permetre el plor, el dol, la tristesa, el dolor físic i emocional indescriptible. Acompanyar. I tornar a callar.

A vegades el silenci i l’escolta activa són els únics que valen quan el que s’acaba de perdre és molt més del que mai ens podrem imaginar.