S’acaba la primera setmana de curs

18.9.2015

S’acaba la primera setmana de rutina en tota regla a casa nostra. I és que la rutina, pròpiament, no comença fins que els nens no van a l’escola: llavors sí que ens tornem esclaus del rellotge! S’acaba la primera setmana de rutina i estic com si m’hagués atropellat un camió! Després d’un estiu respectant molt els ritmes, de slowlife total, tornar a posar-nos en marxa no és fàcil.

S’acaba la primera setmana de rutina que ha estat plena d’il.lusió; d’esperar-la preguntant-me com sortirà de classe i comprovar, feliç, que aquests primers dies han anat molt bé. Una setmana en què els grans ens tornem a llevar molt d’hora per poder tenir temps, també, individual: per poder-nos cuidar i omplir-nos abans no es despertin elles i tot sigui entrega.

S’acaba la primera setmana de rutina d’aquest mes de setembre i no hem hagut ni de comprar llibres, ni folrar res, ni fer cues en papereries, ni comprar cap bata. Tenim una escola diferent i això ho notes cada setembre i me n’alegro, també, cada setembre.

S’acaba la primera setmana de rutina i la paraula adaptació ha estat planejant insistentment pel meu cap i el meu cervell: perquè dissabte faig una xerrada sobre el tema, perquè veig pares i mares acompanyant nens molt petits a la llar d’infants cada matí, i perquè, un setembre més, he rebut trucades o mails de mares preocupadíssimes perquè a les llars d’infants on els nens ja es queden sols sense els pares, el drama s’esdevé cada matí sense treva.

La primera setmana de rutina me l’he passada preguntant-me si algun dia, com a societat, entendrem que l’atenció als més petits és sinònim de construir un món millor i per poder-ho fer, necessitem altres baixes maternals, altres horaris laborals i una altra consciència que pugui desfer el drama de tantes aules cada matí.

S’acaba la primera setmana de rutina de setembre i tot i que encara fa una mica de calor, ja intueixo la tardor al llindar de la porta. He tingut ganes de llar de foc i de recloure’m a casa, després d’un estiu tant “cap enfora”.

S’acaba la primera setmana de rutina del curs i he constatat, una vegada més, que els nens es fan molt grans. Que la Laia ja fa primer i que, com ella, els seus companys també han crescut, que a tots la roba els ha quedat petita i el dit gros del peu ja els ha arribat a la punta de la sabata. Al setembre tinc molta sensació de pas del temps que, com diuen en castellà, va sin prisa pero sin pausa, i a vegades m’impressiona.

S’acaba la primera setmana de rutina de setembre i he constatat, també, que la Lua ja no té res a veure amb aquella bebè del curs passat que jo duia penjada com un koala i que s’acoplava  a tot el que la seva mare feia. Ara ja té idees pròpies i ella decideix per si mateixa si és moment d’anar en cotxe o caminar, cosa que a mi, sincerament, em fa treballar-me molt més la paciència! Tot és oportunitat de creixement, oi? 😉

S’acaba la primera setmana de rutina d’aquest curs que espero, per damunt de tot, que comenci per F: Feliç i Fàcil.

I ara, que ja arribem a dissabte, a descansar tots, que ens ho hem ben merescut! I a carregar piles, que dilluns comença una nova setmana! 🙂