Santa llet

Setembre 2009

Quan encara eres a la meva panxa, més d’un dia havia somiat que et donava el pit. En el somni, sempre era fantàstic, sempre m’encantava. Un cop em despertava, ja amb la ment funcionant a tota màquina, em venien les pors de si podria donar-te el pit, de si tindria prou llet… La meva mare em repetia una vegada i una altra que amb bona informació i ganes (i jo tenia totes dues coses) eren comptades, les dones que no podien donar el pit i normalment era per problemes ja considerats “greus”. És a dir, que em tragués aquestes cabòries del cap perquè podria alletar la meva filla.

Totes aquestes pors es van esvair quan, a l’hospital, vaig començar a donar el pit a la Laia. El meu part havia estat traumàtic i jo no estava en les millors condicions, per no dir que estava feta una merda (i perdoneu l’expressió). Però la lactància i les seves hormones em van anar fent de teràpia. La llet que satisfeia tant a la meva filla, que es quedava extasiada, amb les mans completament en extensió, em va anar curant també a mi. I així, fins ara, que ella té tot just un mes… pit a demanda, disponible, per quan ella el necessiti. Com la mama, disponible i present. A poc a poc, amb cada presa, ens anem mirant, ens anem coneixent, ens anem acariciant, entrant en contacte profund, sense que ningú ens molesti. I així, a poc a poc, lentament i vivint aquell precís moment, ens anem estimant cada dia més. Jo per descomptat , que cada dia em dic que no pot ser que me l’estimi més que ahir, si ahir ja me l’estimava tant… Però també ella, que em mira amb aquells ulls d’admiració per donar-li el que necessita i tant li agrada.

Santa llet, santa prolactina, santa oxcitocina; quan tingui més temps i pugui deixar de donar el pit un moment, us faré un monument!