La teta

Em ve de gust parlar de lactància, parlar del que experimento i he viscut durant aquest any i mig que fa que dono el pit a la meva filla. Quan va començar tot, a l’hospital, acabada de parir i amb una ferida important a la panxa i a l’ànima, la lactància va sorgir de la manera més espontània, natural, instintiva i plaent. Donar el pit a la meva filla em va resultar fàcil; ella mamava amb força i de seguida vam corregir-ne la posició, per tal que aquella clivella al mugró dret que em va sortir, fos l’última. A partir d’aquí, disponibilitat per part meva, pell amb pell i abandó del rellotge. Aquest objecte tan necessari avui en dia, és el gran enemic de la lactància materna. No es pot mirar ni el temps entre preses, ni la durada d’aquestes perquè, simplement, no té cap sentit. Allò de mamar cada 3 hores i només deu minuts està completament obsolet i en trobareu molta informació en webs de lactància, a la de l’Organització Mundial de la Salut o de l’Associació Espanyola de Pediatria.

Les hormones feien de les seves i jo tenia la prolactina pels núvols, que em feia tenir uns pits com dues olles a pressió, que tot sovint vessaven i deixaven molls tots els llençols. No era cap sensació desagradable, per mi. Em sentia dona. No sé com explicar-ho, però suposo que l’exhuberància dels pits, l’instint a flor de pell, la sensació de ser MARE… em feien sentir més que mai, dona. I és una cosa que em va xocar; de sobte, vaig sentir-me molt orgullosa de ser-ho, cosa que mai m’havia passat. Sempre, més aviat m’havia sentit més propera als homes; intentar ser com ells, actuar com ells, suposo que em feia sentir més important, més valorada… No ho sé, encara no hi he pensat gaire en tot això, però tinc la sensació que l’embaràs, el part i la lactància m’han ajudat a instal·lar-me d’una manera ferma, plaent i segura en la condició de dona. Sense complexes.

Ha anat passant el temps i no em canso de donar-li el pit. La Laia tampoc. Vam fer els sis mesos de lactància materna exclusiva, i a poc a poc vam anar introduint aliments sòlids. Però donar el pit no s’acaba, encara. No en tenim ganes cap de les dues i això, és una altra cosa que vull dir; donar el pit és cosa de dos. Sí, de dos i prou. Ni de tres, ni de quatre, ni de mil. De la mare i el bebè, i les interferències, sobren.

La teta, per mi, és com “el gran miracle”. La teta, des del primer dia, ho és gairebé tot… Té totes les avantatges i jo, per ara, encara no li he trobat cap inconvenient. La teta alimenta, això ho sap tothom. La teta cura, perquè a través de la llet arriben al bebè les defenses del sistema immunològic de la mare, i així fem nens i nenes més sans i forts. La teta consola, quan el bebè ha tingut un ensurt o està nerviós. La teta fa adormir, al bebè, però també a la mare, i a la nit no hi ha res més dolç que adormir-se donant el pit… és d’aquella son que em recorda bastant a la que es té durant els tres primers mesos d’embaràs. La teta calma el dolor; de dents o del que sigui. La teta vincula mare i bebè. La teta… fa tantes coses bones a la meva filla que li estaré sempre agraïda.

Estic segura, però, que per poder sentir tot això, la mare, la dona, ha de tenir recolzament i per descomptat, bona informació. El suport de la parella, de la família, de l’entorn més immediat, és bàsic perquè sinó, tot és molt més difícil, i l’instint se’ns altera, perquè ens diuen coses que ens fan mal. Perquè ens fan dubtar i ja no sabem si allò que fem és bo, o més aviat valdria més que ho deixéssim córrer.

No sé quant de temps donaré el pit a la Laia; no sé si algun dia jo en tindré prou, si algun dia ella em dirà que no en vol més, o serà un pacte a dues bandes dialogat i amb encaixada de mans inclosa. Però des d’aquí, vull agrair a totes les persones que m’han ajudat a què la lactància de la Laia hagi estat exitosa. Al meu company, que hi dóna molt valor, l’entén i em recolza en tot moment. A la meva mare, que m’ha donat la informació directament o a través de llibres o webs que coneixia i m’ha resolt tots els dubtes haguts i per haver, a la família que mai s’ha ficat en això tan íntim i tan nostre que és donar-li el pit. I, especialment, a les amigues que també mares, i que també donant el pit al meu costat, m’han ajudat a veure que allò que feia jo, no era tan rar. Que m’han ajudat a augmentar els nivells de prolactina i oxcitocina, només pel simple fet d’estar a prop, juntes, gaudint de les estones de xerrameca i intercanvi d’experiències. A aquelles amigues que ens hem ajudat mútualment en temes de lactància i que m’han dit en moments importants “Ah, tranquil·la, a mi també em passava i ja veuràs que d’aquí dos dies ja estarà”. Gràcies, nenes, per tot aquest temps compartit!

Alguna vegada he sentit a dir que donar el pit esclavitza a la dona. A mi, que la Laia mami no em fa esclava, em fa feliç… molt feliç.