Sí, també m’enfado

“Míriam, tu t’enfades?” em va preguntar un pare la setmana passada. Li vaig respondre “En quin pedestal em poses? I tant que m’enfado! Sóc humana” 🤷‍♀️.

Potser et decep saber que m’enfado, que la cago, i que de vegades no sóc la mare conscient que en altres moments sí que puc ser. Aquí ningú se salva i tots tenim moments per oblidar, c’est la vie.

L’important és adonar-se’n, revisar-se, qüestionar-se, treballar-se les ferides, curar totes les que es puguin i seguir el camí més conscients i més fortes. I així ens equivocarem una mica menys 😉

Totes les persones ho fem tan bé com podem i sabem a cada moment segons un munt de variables (les circumstàncies, el nivell de consciència, la informació de què disposem, etc). Però la mare o el pare PERFECTES no existeixen.

Som humans i ser humà i equivocar-se va de la mà. Perquè errant s’aprèn, es creix, s’evoluciona i es transcendeix.

Compte amb l’autoexigència, amb posar-nos el llistó tan alt, perquè després podem sentir que no som suficients, que hauríem de ser més així o més aixà. I no és veritat. Sí que som suficients. Però també ens equivoquem: les dues coses són totalment compatibles.

Es tracta d’adonar-nos-en, de treballar en allò que encara ensopeguem, de buscar ajuda si la necessitem, però també, d’estimar-nos, cuidar-nos i tractar-nos bé. Perquè no mereixem menys.

Tant de bo ressoni 🧡

Fotografia de @laurabartrafotografia