Silenci

14.3.2013

 

El silenci clarament cotitza a la baixa, en tots els sentits. Les ciutats són terriblement sorolloses. No hi ha botiga, restaurant, vagó de tren, centre comercial, etc, on no s’hi senti música constant. A vegades músiques terribles i altíssimes. En moltes cases, la televisió està permanentment encesa, malgrat que a vegades ningú la miri. Hi ha soroll, molt soroll en general a tot arreu. Soroll extern però també… soroll intern.

 

Ens costa parar. Tenir pocs pensaments a la vegada. Maquinem, maquinem i maquinem gairebé sense parar, a voltes al mateix ritme que la música estrident que sona en moltes botigues de roba. I això, tot aquest soroll contrasta, i molt, amb la necessitat dels bebès quan surten del ventre matern. “Fes vida normal, que s’ha d’acostumar al soroll”, diuen moltes persones quan entren en una casa amb un bebè recent nascut. I jo em pregunto si la “vida normal” és la vida que tenim plena de soroll a tothora… És normal? De debò? Hauria de ser-ho?

 

Potser podríem aprofitar l’arribada dels nostres fills, tant quan són bebès com quan van creixent (que, per cert, també necessiten silenci), per allunyar-nos, ni que sigui una mica, de tant soroll. És, jo crec, una molt bona oportunitat per buscar el silenci. Sí, silenci relatiu, si voleu, però més silenci del que teníem potser fins ara. Silenci a casa: posem música fluixeta, tranquil.la, si tenim ganes d’escoltar-ne. No cridem. Abaixem el volum de la televisió, si és que la volem veure. No cal que tinguem una visita de 20 persones a casa perquè hi haurà massa soroll, sens dubte… Silenci quan sortim: intentem evitar els llocs estridents, les botigues eixordadores, els centres comercials insuportables amb un bebè (i sense!)… I busquem també el silenci intern, el que hi ha dins nostre. Potser ni el recordem, de tant soroll a què ens hem acostumat! El trobarem, si li donem espai, si deixem que vagi creixent, si el permetem “ser”…

 

Per mi és una manera de respectar-los (als nostres fills) i també de respectar-nos a nosaltres. Tinc la sort de viure en un lloc silenciós i no sabeu quant ho valoro. Quan sóc a Barcelona i he de cridar perquè, caminant pel carrer, el meu interlocutor em senti, no puc entendre-ho. No puc entendre com podem tolerar tant soroll a tothora! M’atabalo. M’agobio. I necessito entrar al cotxe i tornar a casa sense ràdio, sense música, sense res. Necessito silenci!

 

A vegades el silenci espanta, i intentem omplir tots els espais en blanc. “Què fas?” “On ets?” “Com ha anat l’escola?” “A què jugues?”… i preguntem, i parlem sense parar als nostres fills. És important parlar-hi, clar que sí, però tampoc cal fer-ho sempre! Donem-los el seu espai també de silenci.

 

Permetem que no parlin, si no en tenen ganes. Deixem que s’entretinguin amb el que pensen, amb el que veuen, amb el que viuen… encara que no tinguin necessitat de parlar. Respectem-los el seu silenci. A vegades els pares i les mares els atabalem. Els posem tantes preguntes, tantes paraules, tant soroll, d’alguna manera, que els acabem agobiant! I llavors encara es tanquen més i si tenien una mica de ganes de parlar, se’ls en van tot d’una.

 

A mi m’agrada molt parlar (suposo que ja ho heu notat), però també m’agrada molt el silenci, el meu silenci. El valoro, el necessito. I veig que per la Laia el silenci també és important. Per la Laia i pels bebès i nens que tinc al meu voltant. Quan hi ha massa soroll, es neguitegen, no estan bé. S’esveren, s’espanten, s’atabalen. Ells, que tenen l’oïda tan nova, tan fina, tan sensible… han de suportar gairebé sempre massa soroll. Evidentment que no els podem tenir dins d’una vitrina, ni fa cap falta, però sí que és important (em sembla), procurar espais de silenci. Extern i intern. Nostre i dels nostres fills. Perquè si no tenim silenci no ens podem connectar. I si no ens connectem a nosaltres, no ens coneixem. I si no ens coneixem, no sabem què volem. I si no sabem què volem, ni qui som, patim i ens perdem i ens és gairebé impossible ser feliços.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.