10 consejos para la etapa de adaptación

10 consells per l'etapa d'adaptació

7.9.2012

 

La setmana que ve molts bebès, nens, nenes i també pares i mares comencem una nova etapa. Una etapa que probablement no s’assembla en res a les que hem viscut fins ara. El que us diré ara us ho dic a vosaltres, però també, d’alguna manera, m’ho dic a mi mateixa, que en això de l’escola jo sóc primerenca com la que més.


1. Fem fora les expectatives: allò de “el meu fill és molt sociable, segur que li agrada anar-hi” o allò altre de “espero que l’adaptació sigui fàcil perquè ell no plora mai quan el deixo amb algú altre”… El que hem viscut fins ara pot no tenir res a veure amb el que viurem a partir d’ara. És una nova etapa, i entomem-la com a tal. Siguem oberts. No esperem res i no hi haurà res del què frustrar-nos.

 

2. Posem-nos al seu lloc: Ells ara són el més important i per tant, el primer que hem de fer és posar-nos al seu lloc. Quan plora agafant-nos pel coll dient “NO!” o quan la mestra l’arranca dels nostres braços, sempre, sempre, sempre, el primer que hem de fer és posar-nos al seu lloc. Deixem un moment de banda el que la situació ens fa patir a nosaltres i empatitzem. Entenguem que necessita expressar l’enyor, el malestar que li provoca que el deixem a l’escola, la tristesa que sent en separar-se de nosaltres. Permetem que ho tregui, que plori, cridi i piqui de peus, si cal, per treure tota la ràbia acumulada. És dolorós veure patir un fill, però dir-li “no ploris”, “vindré de seguida” (a depèn de quina edat no saben què vol dir “de seguida”) no farà que pateixi menys.

 

3. Permetem els canvis: Quan un nen/a pateix moltíssim amb la separació, és possible que ho tregui més tard, a la tarda, quan tornem a veure’l, o també al cap d’uns dies. Que ens faci la gran plorada, o que vulgui només braços, o que a la nit es desperti quaranta vegades perquè vol teta, o que tingui molts malsons i ens reclami tota la nit al seu costat. Permetem que així sigui. Deixem que expressi i que es pugui omplir de nosaltres. Si és un bebè i al matí ens enyora, és probable que després faci passos enrere i a la tarda vulgui pell amb pell com quan era encara més petit. Donem-li. Entreguem-nos encara més, si es pot, perquè amb la nostra entrega sincera i sense límits pugui reparar el dolor que ha sentit amb la nostra absència.

 

4. Acompanyem: Als adults moltes vegades ens costa encaixar els canvis i els tombs que ens duu la vida. Als nens també. Ens necessiten per acompanyar-los i això vol dir que els hem de fer costat en l’alegria però també en els mals tràngols. Per tant, intentem evitar pensar constantment “que s’adapti, que s’adapti”, “quin pal, que pari de plorar!” i coses per l’estil. Perquè ho sabrà i se sentirà, inconscientment, jutjat per la nostra pressa, pel nostre malestar. Permetem el seu dolor malgrat toqui el nostre i acompanyem-lo. Nosaltres som els adults i ens toca fer-ho.

 

5. Ni comparar ni competir: No serveix de res si el fill del 3r 1a ja no plora a l’escola. O dir-li al nostre fill que ja és gran com per no tolerar que ens separem unes hores… Cada nen és un món. Si plora és que necessita plorar. Si ens enyora és que no, que no vol separar-se, tingui l’edat que tingui. Malgrat no ens agradi, malgrat preferiríem que fos com el nen del 3r 1a. Deixem de mirar els fills dels altres i mirem només el nostre.

 

6. Nosaltres no anem a l’escola: A vegades ens identifiquem tant amb la situació que viu el nostre fill que perdem els papers. Vivim la nostra vida a través seu i tot ens recorda a algun moment passat que segurament vam viure similar al seu. Però ell no és nosaltres. Potser ens vam enyorar molt quan érem petits, però el nostre fill no té perquè fer-ho. No els encomanem les nostres pors ni les nostres experiències viscudes i deixem que visquin les seves pròpies. Posem-hi consciència i intentem posar distància.

 

7. Tinguem present la fusió emocional: Fins els dos anys, dos anys i pico (depenent dels casos), els nens estan fusionats emocionalment amb la persona amb qui hi tenen més vincle, generalment la mare. Si nosaltres, les dones, patim horrors molt abans de l’inici de l’escola perquè ens preocupem, perquè no sabem com anirà i ens inquietem a més no poder, el nostre fill, molt abans de saber que està a punt de produir-se un canvi important a la seva vida ja està també inquiet. Perquè ens nota nervioses, insegures. I què fa? S’enganxa més, es posa en alerta. Sap que alguna cosa passa, però no sap què. I comença a “patir” abans d’hora. Tinguem en compte la fusió emocional per intentar desenganxar-los de les nostres pors i preocupacions.

 

8. Posem paraules: Expliquem què està a punt de passar quan sigui ja hora de què el canvi es produeixi (no cal atabalar-lo setmanes abans perquè els nens viuen només el present). Si s’enyora, diguem-li què és això que sent, diguem-li que té un nom, que es diu “enyor” i que per això se sent tan malament, que per això plora, perquè està trist, perquè troba a faltar els pares. Diguem-li que l’entenem, que és un moment nou, difícil potser… Posem tantes paraules com faci falta perquè el nostre fill pugui anar elaborant, perquè pugui sentir que té legitimitat per sentir el que sent i per fer el que fa. Encara que sigui un bebè. Expliquem-li, acompanyem-lo també amb paraules. El que no es nombra és com si no existís i el seu patiment, existeix, us ho asseguro.

 

9. Passarà: Si la situació és més difícil del que ens pensàvem, tinguem present també que passarà. Que tot passa i això… també. Sapiguem que si ens és inevitable passar per això perquè no hi ha una altra opció possible per nosaltres, tard o d’hora tots plegats ens hi acabarem adaptant. Patirem més o menys, això ningú ho sap, però el que és segur és que passarà. Tenir aquest horitzó clar ho fa tot més fàcil…

 

10. Cabassos de paciència i carretades d’amor: La paciència i l’amor ho curen tot… també les etapes d’adaptació a l’escola. Siguem pacients, no tinguem pressa. I compensem la dificultat de la situació no amb nervis, impaciència i ganes que s’acabi, sinó amb amor, amb carretades d’amor als nostres fills que els facin molt més suportable la realitat que han de viure.

 

Feliç i amorosa adaptació a tots, grans i petits!

 


Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats